I quina pena el desencís

Vitamines

Cireres, préssecs, cireres. El de la fruiteria no sap que compro remeis a pes per endolcir-me els dies.

Llenceria

Blondes per reflotar vaixells. La dependenta m'ha donat, ignorant els meus naufragis, una talla més de la que jo tenia assumida com a meva. Això hauria d'estar tipificat al codi penal.

Sitcom

Sortir de la dutxa i trobar-se el lampista. Els que fan pel·lis porno no en tenen ni idea.

Jo, robot

A fora, rails
teulades
llençols estesos
i algun prat esquitxat de verd

A dins, cares anodines
- les que fem tots
difuminats
en la grisor de les rodalies,

somiant migdiades a platges desertes.

Tu m'entens

Condueixo de manera mecànica per un tros d’hivern destapat. Montserrat està esquitxada de blanc, i pensant això se m'acudeixen un munt de guarrades i encara no he arribat a la feina. Al cotxe, quan poso el pilot automàtic, s'hi pensa prou bé, llàstima que al matí tingui son i a la tarda, gana. De tornada, llegia Barcelona per Trinitat o Barcelona per Vallvidrera i ho he vist clar. Ingenuïtats petites: quan tinc vergonyes momentànies miro cap a terra.

Mediterrani assolellat

Dies de parèntesis solars i de festes majors i d'atemptats terroristes. Ara m'asseuria a terra i ho escriuria tot en punt de creu, petit i ordenat i de colors, per recordar en hores mortes la gràcia efímera de tot plegat. Em cal una mica de mar i una copa de vi.

He de seguir visquent

Hi ha dies que tot tremola i els tòtems es tornen plastilina. Però llavors apareix Maslow i t'adones que tot està diagnosticat. De vegades m'agradaria poder ser feliç amb una feina nine to five, un parell de fills amb playstation i un apartament a la platja.

Dins el món que m'he inventat

He vist a la tele una dona de Toronto que tenia un ós rentador al pati de casa. El backyard, que deia ella. Avui fa dia de cafè amb gel i podries ser aquí.

Hi va haver un dia que ens vèiem un cop o dos per setmana, sí, però truca'm aquest vespre. El més fotut no és que no me n'haguessin avisat abans, sinó que ja ho sabia i aquí estic, necessitant en excés.

Em sembla que aquest pont duré massa coses a l'esquena.
Resumint, tot són drogues: dependències i cafè.

Tambors de rentadora

El botó que apreto es diu "crea" i per això tinc un blog, per sentir-me com Déu mentre racionalment em moc entre l'ateisme i l'agnosticisme. Tinc el cap tan ple de merda que m'explotarà i llavors sí que ja no hi haurà excuses per no netejar el menjador. Miro la tele com si fos el salvapantalles de l'ordinador i el plat del dinar encara és aquí sobre -cosa que trobo d’una impertinència absoluta-, només per recordar-me que fa hores que no sóc ningú. El cap em vessa de fems putrefactes i els ulls maldormits no s’han desinflat encara. Ja no sé què dic i m’he obsessionat per culpa d’una coma incòmoda que no sé si es quedarà aquí o serà executada impunement. A nivell intel•lectual [preciso] avui em sento tan prostituïda que estic pensant de fer-me asceta durant tot l’estiu al meu poble sense platja i desitjar fervorosament que donin pel cul la Santa Responsabilitat i la Beneïda Obstinació.

Patxanga

De vegades em dissimulo. Amb maquillatge i vi, em feminitzo i m'alcoholitzo i esbandeixo els meus temors de tornar-me invisible. És allò d'ensenyar la cuixa i amagar el criteri com a pur divertimento, assaig i error, tu-encara-no-ho-saps- però-avui-no-follaràs. Quina mandra, haver d'assegurar-se el tacte d'una pell amb un parell de gots i una conversa difusa! El nostre secret nocturn és l'equilibri: les que són un pèl més guapes ja no deuen ser simpàtiques.

Sa corba i s'anestèsia

Quan es fa de dia i el que compta no és l'hora ni la llum, sinó la resistència. Tota filosofia és dogma i tothom parla i vol un taxi. Encara porto el got a la mà i no, no tinc una relació tan oberta com perquè hi càpiguen personatges com tu. Ara anirem a esmorzar i ens decebrem perquè tot està tancat i els aparadors només veuen el que queda de nosaltres.

Noctàmbules amb experiència temporalment derrotades (referències a petició).

També som dijous

Els jubilats curts de vista llegeixen el diari i les adolescents escotades fan veure que estudien química. Jo em camuflo per posar-me al dia i buscar contes d'amagat, i passa allò que passa, que com menys temps tinc més llibres m'emportaria.





He llegit un escultor d'estar per casa que diu que els missatges de mòbil són més poètics que els mails, perquè el significat del què hi diem està més condensat. Com un telegrama comparat amb una carta, vaja. Jo, què vols que et digui, així a salto de mata em sembla que és més qüestió de remitents i de destinataris que no de format.

De pols estel·lar

Posa-hi per dir algo un restaurant.

Sobretot, el mar a la taula del costat
i unes cloïsses
divines
per posar un exemple
I el vi
amb la fluïdesa que a poc a poc tot ho conquereix.

Ja només queda una platja d'estrelles,
un veler per envejar, o psè
i tonteries i bombolles de cava sense copes



i coets!

que són focs artificials.








[Si vols juguem a fer fàstic de com ens estimem i lu bé que ens ho passem i quins amics que tenim i vam robar un vespre d’una pel•lícula i s'ha d'escriure sobre això. Dius que sóc molt guai i jo crec que en alguns moments ho puc aconseguir.]

Fa calor

Despertar-se i llevar-se són avui més diferents que mai. Dos verbs separats per 120 minuts de bàlsam.

S'acaben els diumenges sense migdiada i comencen les marques del sol a l'esquena.

Viure és sobreviure

Espio vides alienes i imagino muntanyes russes on sempre hi pugen altres.
Em vaig creure que serveixo per alguna cosa i amb aquesta convicció estic viva. I llavors s'acaba l'educació reglada i em trobo prostituïnt els minuts de joventut.

Aferrar-se a la primera antítesi de la inactivitat mai és recomanable,
sobretot quan encara em queden tants trossos de món per menjar-me.

No arribarem a sentir-nos vulgars
(seria el pitjor grau de la tortura autoadministrada,
i no ens podem permetre escatimar els orgasmes).

És tard i vol ploure.



I tard, per la finestra es fa fosc.
Algú ha dibuixat una antena en aquest blau de vespre.

Diré que normal

Em sento com una teleoperadora. Por "motivación" no me viene nada, lo siento. Però els auriculars* i el micro també serveixen per dir hola a l'altra punta del món. I llavors veig unes escales i un menjador de Juno.

*amb llantes de color taronja de sèrie, uau!

Parlant de Juno. Hug my flower with your eyes.

Ara Enero en la playa m'explota als timpans i penso que vull més vacances i més llits desfets.

M'encanta tenir (amb la sòcia) una etiqueta que es digui filmusical. Ara he buscat per aquí als altaveus (meus) i casi ploro amb el soitiiiiiiiis. Life goes easy on me, això és veritat, però com bé diu, només most of the time (de vegades també em dilueixo).

A tu et fa vergonya fer petons? Perquè a mi sí.

I ara que ho penso, de vegades I can't take my eyes off you. Ni de tu tampoc.

Combustible irascible

Deu ser que és dia de punt i a part.

Sempre maquillo la depressió dominical amb la sort o la desgràcia d'haver d'anar a treballar. La llarga agonia de la sobretaula fins a l'havent sopat transcorre amb menys dramatisme amb uns quants talls de veu. És dur el moment abans, però un cop hi ets, interiorment agraeixes no haver d'avorrir cada setmana una tarda de diumenge. Després, justificant-me amb la necessitat d'una recompensa, d'una última pausa pre-rutina, un cine o un entrepà a última hora endarrereixen al màxim el dilluns.

Però avui no. Avui la depressió del diumenge es multiplica per tots i cadascun d'aquests dies atípics que han arribat en processó de pecats i perversions.
Quan anàvem a cole començava el tercer trimestre. Però aquest any només hem encetat una primavera plujosa i un nou cicle de ressaques encadenades.

Un dia de sucre i de son

Els terrats al sol són el més brillant dels meus últims dies.
Mentrestant, encara crec en les tendes de campanya i les carmanyoles com a mètode educatiu.
Els vespres llargs però profitosos, i les tardes dolces.
I malgrat tot, treballo.

Tantes baixes en el meu sofà

Tenir un motiu de pes per llevar-se cada dia abans de les nou és, segons com t'ho miris, un privilegi. Tenir comunicacions amb l'altra banda de l'oceà també ho és. Si parlem de la meva vida, no m'agraden els capítols fluixos ni els anys de traspàs. Però a vegades els cinemes petits es converteixen en pauses necessàries, i llavors tot se me'n refot.

"Després de la classe d'alemany vam agafar un autobús fins a Shinjuku i vam anar a un bar que es deia DUG. El local era en un soterrani, al darrere de la llibreria Kinokuniya. Tots dos vam demanar un vodka amb tònica.
- Hi vinc de tant en tant -em va explicar la Midori-. Pots beure en ple dia sense que et facin sentir malament.
- ¿Ho fas sovint, això de beure a aquestes hores?
- A vegades -em va respondre mentre remenava els glaçons dins del got-. A vegades el món es torna tan insuportable que vinc aquí a beure vodka amb tònica.
- ¿El món se't torna insuportable?
- Només a vegades -va dir-. Tinc els meus problemes.
- ¿Per exemple?
- La família, el xicot, la regla irregular... Coses.
- ¿Demanem una altra copa?"

No vull prendre més aspirines

Aquests dies em dedico a la companyia en simbiosi en dosis puntuals, a divagar pels revolts de l'autoanàlisi, a fingir davant del mirall que gaudeixo d'aquesta calma aparent i a inventar excuses difuses per no afrontar el futur.

Quan ja tinc un peu en terra

Avui he constatat que un dia més o menys proper em convertiré sense saber-ho en una commuter d'hores puntes. No vull col·leccionar dies repetits, però la incertesa té caducitat.

Em plantejo quantes vides necessito ara mateix. Em sembla que com a mínim dues.













I una pròrroga per allargar aquest vespre.

I s'horabaixa