"Ments perverses com la teva és el que necessita el món de la web 2.0"
"Diuen que Proust se n'anava al llit i es passava molt de temps pensant. Jo també em passo molt de temps pensant al llit. I penso, per exemple, que llegeixo massa. O penso, seguint el pensament anterior, que, quan era petit, hi havia, gràcies a Déu, coses que no entenia: a les cases abandonades, als cementiris d'elefants, als cervells dels metges. També en els accents de les paraules. També en el tipus d'estrofes. I és que, quan era petit, no tenia necessitat de pensar, tot era fàcil. La meva manera d'existir es dividia en dos: 1) les coses reals (els jocs, les matemàtiques, els fantasmes dels dibuixos animats), i 2) les coses que no entenia. I és per això que dic que quan era petit no tenia necessitat de pensar; perquè sabia que no entendria les coses que no entenia. No entenia, i en gaudia sense entendre. I les explicacions que donàvem a les coses que no enteníem eren més senzilles que les reals, o més complexes, però arbitràries sempre, i precàries també, i es podia donar una explicació a les cinc de la tarda i canviar-la a les nou, just abans d'anar a sopar i de dir a casa que havíem estat a casa d'en Miguel i que hi havia maduixes per postres a casa d'en Miguel i que no feien mala pinta, com volent dir que no havíem menjat maduixes des de l'estiu anterior.
Però vaig començar a llegir. Llegia tot el que la gent deia que s'havia de llegir. I se'm van començar a desfer les coses que no entenia. És a dir, que vaig començar a entendre les coses. I això em va fer malbé aquella seguretat que jo tenia (coses reals/coses que no entenia). Però tot i que em van explicar allò que no volia que m'expliquessin i que em van fer malbé aquella seguretat, no em van donar una seguretat nova. I això no pot ser, no hi ha dret.
Aleshores, no vaig tenir cap altre remei que començar a pensar. Però jo, si començo a pensar, de seguida m'angoixo. Penso, per exemple, en l'últim dia que estaré viu. I m'angoixo. Però m'angoixo com qualsevol que tingui tendència a angoixar-se i pensi en el mateix o en alguna cosa pitjor. Això no és nou. Però quan l'angoixa comença a clavar-me pessics a la nou del coll, ara se m'acut de pensar en en Lucas i la María, que pensen en el mateix i, tot i amb això, són simples i són tranquils. Diu la María que facin el favor de pintar una pantera rosa al seu taüt.
Però també podria ser que en Lucas i la María fossin farsants, i que per fora tot sigui tranquil·litat i per dins tot sigui una altra cosa. Però quan els he conegut una mica m'he anat adonant que no, que tot el que diuen en Lucas i la María ho diuen de debò, que tot el que fan ho fan de debò; també els mitjons que es posen a les vuit del matí se'ls posen de debò.
Per això sé que en l'últim dia que un està viu, hi ha la tranquil·litat. I per això penso en totes les coses que he de fer abans. I sé que les he de fer sense limitacions, millor que el millor, perquè pot ser que en l'últim dia que un està viu no hi hagi la tranquil·litat. Pot ser que l'últim dia que som vius viem un anunci de detergent a la televisió i això ens angoixi més que no una dalla o qualsevol altre símbol típic, perquè sabem que els anuncis de detergents seguiran i nosaltres no.
Malgrat tot, crec que llegeixo massa."
Entrades
Comentaris
