Latitud sud

Espero la rentadora com qui té un compromís. Estendre la roba i ficar-se al llit amb els llençols massa nets, inolors, desolats. He decidit que somiaré amb els tès a la menta del Cafe de France i amb aquella manera espontània de deixar passar les hores i els encantadors de serps. Em faltarà un filtre d'escalfor per convertir en riad aquest pis de ciutat, però si m'hi esforço potser m'oblido del Ryanair de tornada i et dic que sí a tot. M'agrada quan ens despullem per dins.

T'he fet es berenar

Estic molt contenta de tenir dues editores amb nocturnidad y alevosía. El tracte improvisat diu que jo faig veure que escric i elles fan veure que són casolanes. La lletra que es pot tocar em fa sentir petita, però he tingut molts dies a les mans i no m'han caigut a sobre. Això deu ser bon senyal.

Un principi d'estació

Pròxima circulació per via / 2: tren / amb circulació // Martorell.

El cartell de Sortida/Salida a la paret, els texans, la cua mal feta, les millors samarretes del món. L’andana era com un mirall i els dels costats respectius també es coneixien. Les mímiques creuades van durar fins que tu et vas posar a llegir Dit gros cap amunt (ja te’l deixaré) i la del meu costat, Ventafocs versió Pachá, es va tapar les orelles amb un bum-bum-bum. Quan el tren d’Arenys va passar de llarg, tu ja no hi eres.

Àtoms de colorins

Sou l'embolcall que em significa. Paper de regal, catàleg d’Abacus, de full reciclat a cartolina daurada. Ahir éreu teixits i avui cel•lulosa, però al final, més o menys satinats, sempre hi ha la interacció transpirable -mort al goretex!- que ens fa vasos comunicants.
Sou esparsors d’inputs incansables, dels que ara-se’n-van-a-regar-el-jardí-del-costat però quan m’assedego del tot fins a l’ofec, de cop tornen, com un ruixat d’estiu.
Veneracions indexades, carta de colors, exèrcit de connotacions.

Triple salt immortal

Hem constatat que la felicitat absoluta, la inòpia, l'orgia continuada, no estan fetes per nosaltres, perquè estem condemnades a la set eterna, maleïdes pel convenciment que sempre es pot anar més enllà, que sempre hi ha alguna cosa més a què aspirar. Però alhora, en prendre consciència d'aquesta avidesa innata, un cop assumit que el llindar del 100% sempre serà inabastable, ens adonem que ens acostem molt al nostre sostre autoimposat i que, mai absolutament convençudes, ara sí que podem dir que som pràcticament felices.

Mediterrani assolellat

Dies de parèntesis solars i de festes majors i d'atemptats terroristes. Ara m'asseuria a terra i ho escriuria tot en punt de creu, petit i ordenat i de colors, per recordar en hores mortes la gràcia efímera de tot plegat. Em cal una mica de mar i una copa de vi.

Inventari

Estic preparant el meu catàleg personal de veneracions diverses. L'indexaré per textures: 100% cotó per la comoditat, llana per abrigar molt mentre el temps no canvia, seda per la pell de gallina, rus de tovallola per les confiances quotidianes.

Sa virtut és prou elàstica

Diu que tinc glamur perquè esmorzo un entrepà a peu dret. Deu ser cosa del paper de plata. Però només li caic bé si porto sabates planes. Mira-la ella.

Freqüències solars

Si anem per l'autopista somriuré en arribar al peatge i trauré la targeta quan només calgui recollir el tiquet. Si anem de còctels enlloc d'orxates i nestís, demanaré un sex on the beach -que sigui doble, si us plau. Si torno a obrir els ulls i el mar que veig està a mil o dos mil quilòmetres de casa, sabré segur que ja no estic dormint.

Dins el món que m'he inventat

He vist a la tele una dona de Toronto que tenia un ós rentador al pati de casa. El backyard, que deia ella. Avui fa dia de cafè amb gel i podries ser aquí.

Hi va haver un dia que ens vèiem un cop o dos per setmana, sí, però truca'm aquest vespre. El més fotut no és que no me n'haguessin avisat abans, sinó que ja ho sabia i aquí estic, necessitant en excés.

Em sembla que aquest pont duré massa coses a l'esquena.
Resumint, tot són drogues: dependències i cafè.

Patxanga

De vegades em dissimulo. Amb maquillatge i vi, em feminitzo i m'alcoholitzo i esbandeixo els meus temors de tornar-me invisible. És allò d'ensenyar la cuixa i amagar el criteri com a pur divertimento, assaig i error, tu-encara-no-ho-saps- però-avui-no-follaràs. Quina mandra, haver d'assegurar-se el tacte d'una pell amb un parell de gots i una conversa difusa! El nostre secret nocturn és l'equilibri: les que són un pèl més guapes ja no deuen ser simpàtiques.

Sa corba i s'anestèsia

Quan es fa de dia i el que compta no és l'hora ni la llum, sinó la resistència. Tota filosofia és dogma i tothom parla i vol un taxi. Encara porto el got a la mà i no, no tinc una relació tan oberta com perquè hi càpiguen personatges com tu. Ara anirem a esmorzar i ens decebrem perquè tot està tancat i els aparadors només veuen el que queda de nosaltres.

Noctàmbules amb experiència temporalment derrotades (referències a petició).

Capses de retoladors

Potser sí que tinc un problema. Per si no en tinc prou amb un fotolog, un fotolog compartit, un blog i una creperia virtual, ara tinc ganes de compartir un wordpress així una mica pro.


Mentrestant, per mi fal·làcia sempre sonarà a fel·lació.

"Ments perverses com la teva és el que necessita el món de la web 2.0"

Sol d'agost

Blanes serà el primer bany de mar i un vespre a la sorra.


i-friends

De pols estel·lar

Posa-hi per dir algo un restaurant.

Sobretot, el mar a la taula del costat
i unes cloïsses
divines
per posar un exemple
I el vi
amb la fluïdesa que a poc a poc tot ho conquereix.

Ja només queda una platja d'estrelles,
un veler per envejar, o psè
i tonteries i bombolles de cava sense copes



i coets!

que són focs artificials.








[Si vols juguem a fer fàstic de com ens estimem i lu bé que ens ho passem i quins amics que tenim i vam robar un vespre d’una pel•lícula i s'ha d'escriure sobre això. Dius que sóc molt guai i jo crec que en alguns moments ho puc aconseguir.]

Fa calor

Despertar-se i llevar-se són avui més diferents que mai. Dos verbs separats per 120 minuts de bàlsam.

S'acaben els diumenges sense migdiada i comencen les marques del sol a l'esquena.

A través d'un parabrisa

Ara em sap greu no tenir el misteri de l'amor a mà. Vaig demanar a la llibreria que me l'emboliquessin, que noeslomismo però també fa gràcia. El capítol que et vaig passar no és dels més bons. Encara que faci veure que passo de tot, tot no es pot tenir.
Zero ganes de treballar. Fes-me un warning siusplau.







trituro mails de sant jordi mentre em moro de son

Punt i principi

La Barcelona d'abril i de barriada és el màxim melting pot a què puc aspirar ara mateix. A la Rambla Catalunya una coca-cola val 2,60 i als emprovadors de les grans cadenes hi fa massa calor. Perquè ens vinguin ganes de comprar samarretes de tirants, suposo.
Al tren renego per dins de la tirania del consum. I un cop a casa (a la ciutat que encara em costa respondre quan em pregunten on visc, però que ara sí que ja deu ser una mica meva), acabo canviant la intenció de compra d'un tros de roba de l'apartat de bàsics per la compra d'un llibre de butxaca, que suposo que a nivell de categoria de producte vindria a ser el mateix.
Tenia ganes de xuclar i per això he triat Murakami. I m'enganxa però alhora em decep. Potser és això, que la Midori és molta Midori.
Tenia un vídeo per tu però pesa massa. Per molta banda ampla, els quilòmetres sempre imposen certes barreres. Per sort, alguna cosa encara ens impedeix de creure'ns del tot que podem ser a més d'un lloc alhora.


Ser el cinquanta per cent del feedback en la meva vida digital implica que t'expliqui els meus dimecres en públic. Deien les quilles d'institut a les portes dels lavabos que no te quiero por lo que eres, sino por lo que soy cuando estoy contigo. No vaig saber mai si això és bo o dolent.

Una verge primavera

I el nòrdic fins al clatell. I tu vals per això i més, això sempre ho diem. I els berenars de cereals amb maduixes. I et posaré una tenda de campanya a casa meva perquè vinguis quan vulguis. I texans acabats de rentar. I és lo que tiene trobar-te a faltar una miqueta (bastant).

(Recopilació de meravelles quotidianes d'aquesta setmana, volum 1)

Pirulins i piruletes

La Roser aviat es farà un blog. La meva safata d'entrada se li està quedant petita. Avui m'ha fet dos regals.





(d'això en fan taps)


Marcos

"Diuen que Proust se n'anava al llit i es passava molt de temps pensant. Jo també em passo molt de temps pensant al llit. I penso, per exemple, que llegeixo massa. O penso, seguint el pensament anterior, que, quan era petit, hi havia, gràcies a Déu, coses que no entenia: a les cases abandonades, als cementiris d'elefants, als cervells dels metges. També en els accents de les paraules. També en el tipus d'estrofes. I és que, quan era petit, no tenia necessitat de pensar, tot era fàcil. La meva manera d'existir es dividia en dos: 1) les coses reals (els jocs, les matemàtiques, els fantasmes dels dibuixos animats), i 2) les coses que no entenia. I és per això que dic que quan era petit no tenia necessitat de pensar; perquè sabia que no entendria les coses que no entenia. No entenia, i en gaudia sense entendre. I les explicacions que donàvem a les coses que no enteníem eren més senzilles que les reals, o més complexes, però arbitràries sempre, i precàries també, i es podia donar una explicació a les cinc de la tarda i canviar-la a les nou, just abans d'anar a sopar i de dir a casa que havíem estat a casa d'en Miguel i que hi havia maduixes per postres a casa d'en Miguel i que no feien mala pinta, com volent dir que no havíem menjat maduixes des de l'estiu anterior.

Però vaig començar a llegir. Llegia tot el que la gent deia que s'havia de llegir. I se'm van començar a desfer les coses que no entenia. És a dir, que vaig començar a entendre les coses. I això em va fer malbé aquella seguretat que jo tenia (coses reals/coses que no entenia). Però tot i que em van explicar allò que no volia que m'expliquessin i que em van fer malbé aquella seguretat, no em van donar una seguretat nova. I això no pot ser, no hi ha dret.

Aleshores, no vaig tenir cap altre remei que començar a pensar. Però jo, si començo a pensar, de seguida m'angoixo. Penso, per exemple, en l'últim dia que estaré viu. I m'angoixo. Però m'angoixo com qualsevol que tingui tendència a angoixar-se i pensi en el mateix o en alguna cosa pitjor. Això no és nou. Però quan l'angoixa comença a clavar-me pessics a la nou del coll, ara se m'acut de pensar en en Lucas i la María, que pensen en el mateix i, tot i amb això, són simples i són tranquils. Diu la María que facin el favor de pintar una pantera rosa al seu taüt.

Però també podria ser que en Lucas i la María fossin farsants, i que per fora tot sigui tranquil·litat i per dins tot sigui una altra cosa. Però quan els he conegut una mica m'he anat adonant que no, que tot el que diuen en Lucas i la María ho diuen de debò, que tot el que fan ho fan de debò; també els mitjons que es posen a les vuit del matí se'ls posen de debò.

Per això sé que en l'últim dia que un està viu, hi ha la tranquil·litat. I per això penso en totes les coses que he de fer abans. I sé que les he de fer sense limitacions, millor que el millor, perquè pot ser que en l'últim dia que un està viu no hi hagi la tranquil·litat. Pot ser que l'últim dia que som vius viem un anunci de detergent a la televisió i això ens angoixi més que no una dalla o qualsevol altre símbol típic, perquè sabem que els anuncis de detergents seguiran i nosaltres no.

Malgrat tot, crec que llegeixo massa."

Unai Elorriaga, Un tramvia a SP