Punt i principi

La Barcelona d'abril i de barriada és el màxim melting pot a què puc aspirar ara mateix. A la Rambla Catalunya una coca-cola val 2,60 i als emprovadors de les grans cadenes hi fa massa calor. Perquè ens vinguin ganes de comprar samarretes de tirants, suposo.
Al tren renego per dins de la tirania del consum. I un cop a casa (a la ciutat que encara em costa respondre quan em pregunten on visc, però que ara sí que ja deu ser una mica meva), acabo canviant la intenció de compra d'un tros de roba de l'apartat de bàsics per la compra d'un llibre de butxaca, que suposo que a nivell de categoria de producte vindria a ser el mateix.
Tenia ganes de xuclar i per això he triat Murakami. I m'enganxa però alhora em decep. Potser és això, que la Midori és molta Midori.
Tenia un vídeo per tu però pesa massa. Per molta banda ampla, els quilòmetres sempre imposen certes barreres. Per sort, alguna cosa encara ens impedeix de creure'ns del tot que podem ser a més d'un lloc alhora.


Ser el cinquanta per cent del feedback en la meva vida digital implica que t'expliqui els meus dimecres en públic. Deien les quilles d'institut a les portes dels lavabos que no te quiero por lo que eres, sino por lo que soy cuando estoy contigo. No vaig saber mai si això és bo o dolent.

Tantes baixes en el meu sofà

Tenir un motiu de pes per llevar-se cada dia abans de les nou és, segons com t'ho miris, un privilegi. Tenir comunicacions amb l'altra banda de l'oceà també ho és. Si parlem de la meva vida, no m'agraden els capítols fluixos ni els anys de traspàs. Però a vegades els cinemes petits es converteixen en pauses necessàries, i llavors tot se me'n refot.

"Després de la classe d'alemany vam agafar un autobús fins a Shinjuku i vam anar a un bar que es deia DUG. El local era en un soterrani, al darrere de la llibreria Kinokuniya. Tots dos vam demanar un vodka amb tònica.
- Hi vinc de tant en tant -em va explicar la Midori-. Pots beure en ple dia sense que et facin sentir malament.
- ¿Ho fas sovint, això de beure a aquestes hores?
- A vegades -em va respondre mentre remenava els glaçons dins del got-. A vegades el món es torna tan insuportable que vinc aquí a beure vodka amb tònica.
- ¿El món se't torna insuportable?
- Només a vegades -va dir-. Tinc els meus problemes.
- ¿Per exemple?
- La família, el xicot, la regla irregular... Coses.
- ¿Demanem una altra copa?"

Credibilitats i vicis

Idolatro la Midori.

- Toru, ¿saps què m'agradaria fer ara?
- No en tinc ni idea.
- Primer de tot voldria estirar-me en un llit ben gran i tou, on s'hi estigués ben còmode. Després m'emborratxaria perquè no hi hagués cap caguerada d'ase a prop i et demanaria que t'estiressis al meu costat. Llavors voldria que em despullessis ben a poc a poc, amb tendresa, com una mare que despulla el seu fill petit.

Haruki Murakami, Toquio blues