Jo, robot

A fora, rails
teulades
llençols estesos
i algun prat esquitxat de verd

A dins, cares anodines
- les que fem tots
difuminats
en la grisor de les rodalies,

somiant migdiades a platges desertes.

Breu

Jo sec i prou. No hi ha res de nou, al pis. I res no es mou.

A baix sí. Quan ja no plou hi ha sons, i fum, i gent. A les cinc surt un nen. El gran ja hi és, “té la mà”, i se’n van. El nen riu, el gran es fa el sord. I les veus ja són lluny.

Surt el sol. El veig i el vull. Ni a la pell ni als ulls, tan sols a dins. Quan el meu cap és un bac tan gran com un sot, no faig res, i a tots els draps hi veig sécs.

Jo sóc com sóc. I a cops no hi sóc del tot, per més que vull.