Viure és sobreviure

Espio vides alienes i imagino muntanyes russes on sempre hi pugen altres.
Em vaig creure que serveixo per alguna cosa i amb aquesta convicció estic viva. I llavors s'acaba l'educació reglada i em trobo prostituïnt els minuts de joventut.

Aferrar-se a la primera antítesi de la inactivitat mai és recomanable,
sobretot quan encara em queden tants trossos de món per menjar-me.

No arribarem a sentir-nos vulgars
(seria el pitjor grau de la tortura autoadministrada,
i no ens podem permetre escatimar els orgasmes).

És tard i vol ploure.



I tard, per la finestra es fa fosc.
Algú ha dibuixat una antena en aquest blau de vespre.

Pirulins i piruletes

La Roser aviat es farà un blog. La meva safata d'entrada se li està quedant petita. Avui m'ha fet dos regals.





(d'això en fan taps)


Marcos

"Diuen que Proust se n'anava al llit i es passava molt de temps pensant. Jo també em passo molt de temps pensant al llit. I penso, per exemple, que llegeixo massa. O penso, seguint el pensament anterior, que, quan era petit, hi havia, gràcies a Déu, coses que no entenia: a les cases abandonades, als cementiris d'elefants, als cervells dels metges. També en els accents de les paraules. També en el tipus d'estrofes. I és que, quan era petit, no tenia necessitat de pensar, tot era fàcil. La meva manera d'existir es dividia en dos: 1) les coses reals (els jocs, les matemàtiques, els fantasmes dels dibuixos animats), i 2) les coses que no entenia. I és per això que dic que quan era petit no tenia necessitat de pensar; perquè sabia que no entendria les coses que no entenia. No entenia, i en gaudia sense entendre. I les explicacions que donàvem a les coses que no enteníem eren més senzilles que les reals, o més complexes, però arbitràries sempre, i precàries també, i es podia donar una explicació a les cinc de la tarda i canviar-la a les nou, just abans d'anar a sopar i de dir a casa que havíem estat a casa d'en Miguel i que hi havia maduixes per postres a casa d'en Miguel i que no feien mala pinta, com volent dir que no havíem menjat maduixes des de l'estiu anterior.

Però vaig començar a llegir. Llegia tot el que la gent deia que s'havia de llegir. I se'm van començar a desfer les coses que no entenia. És a dir, que vaig començar a entendre les coses. I això em va fer malbé aquella seguretat que jo tenia (coses reals/coses que no entenia). Però tot i que em van explicar allò que no volia que m'expliquessin i que em van fer malbé aquella seguretat, no em van donar una seguretat nova. I això no pot ser, no hi ha dret.

Aleshores, no vaig tenir cap altre remei que començar a pensar. Però jo, si començo a pensar, de seguida m'angoixo. Penso, per exemple, en l'últim dia que estaré viu. I m'angoixo. Però m'angoixo com qualsevol que tingui tendència a angoixar-se i pensi en el mateix o en alguna cosa pitjor. Això no és nou. Però quan l'angoixa comença a clavar-me pessics a la nou del coll, ara se m'acut de pensar en en Lucas i la María, que pensen en el mateix i, tot i amb això, són simples i són tranquils. Diu la María que facin el favor de pintar una pantera rosa al seu taüt.

Però també podria ser que en Lucas i la María fossin farsants, i que per fora tot sigui tranquil·litat i per dins tot sigui una altra cosa. Però quan els he conegut una mica m'he anat adonant que no, que tot el que diuen en Lucas i la María ho diuen de debò, que tot el que fan ho fan de debò; també els mitjons que es posen a les vuit del matí se'ls posen de debò.

Per això sé que en l'últim dia que un està viu, hi ha la tranquil·litat. I per això penso en totes les coses que he de fer abans. I sé que les he de fer sense limitacions, millor que el millor, perquè pot ser que en l'últim dia que un està viu no hi hagi la tranquil·litat. Pot ser que l'últim dia que som vius viem un anunci de detergent a la televisió i això ens angoixi més que no una dalla o qualsevol altre símbol típic, perquè sabem que els anuncis de detergents seguiran i nosaltres no.

Malgrat tot, crec que llegeixo massa."

Unai Elorriaga, Un tramvia a SP

Diré que normal

Em sento com una teleoperadora. Por "motivación" no me viene nada, lo siento. Però els auriculars* i el micro també serveixen per dir hola a l'altra punta del món. I llavors veig unes escales i un menjador de Juno.

*amb llantes de color taronja de sèrie, uau!

Parlant de Juno. Hug my flower with your eyes.

Ara Enero en la playa m'explota als timpans i penso que vull més vacances i més llits desfets.

M'encanta tenir (amb la sòcia) una etiqueta que es digui filmusical. Ara he buscat per aquí als altaveus (meus) i casi ploro amb el soitiiiiiiiis. Life goes easy on me, això és veritat, però com bé diu, només most of the time (de vegades també em dilueixo).

A tu et fa vergonya fer petons? Perquè a mi sí.

I ara que ho penso, de vegades I can't take my eyes off you. Ni de tu tampoc.

Combustible irascible

Deu ser que és dia de punt i a part.

Sempre maquillo la depressió dominical amb la sort o la desgràcia d'haver d'anar a treballar. La llarga agonia de la sobretaula fins a l'havent sopat transcorre amb menys dramatisme amb uns quants talls de veu. És dur el moment abans, però un cop hi ets, interiorment agraeixes no haver d'avorrir cada setmana una tarda de diumenge. Després, justificant-me amb la necessitat d'una recompensa, d'una última pausa pre-rutina, un cine o un entrepà a última hora endarrereixen al màxim el dilluns.

Però avui no. Avui la depressió del diumenge es multiplica per tots i cadascun d'aquests dies atípics que han arribat en processó de pecats i perversions.
Quan anàvem a cole començava el tercer trimestre. Però aquest any només hem encetat una primavera plujosa i un nou cicle de ressaques encadenades.

Terrestres com el fang

M'allibero dels rellotges, els matalassos, el xampú. I de cop ja no sóc jo i prou, sinó jo i quaranta veus cridaneres.


Cares de son, camins de pols.
Prescindim de la lona i les cremalleres i dormim sota les estrelles.
Les personetes en construcció s'amaguen la por per fer-se els herois. Emocionats, temeraris, contents.
L'endemà ens agraeixen que els haguem empès a travessar-se les pors.
I això és una dosi extra, un dos per un de moral i de sentit per a una modesta vida idealista feta de petits incentius.



Quan el sol et llepa la cara durant dies, tot es torna més senzill.

Ses plantes signifiquen

M'encanta cuidar i fer créixer petites parcel·les intransferibles. Es dibuixen amb retoladors de colors.




I he saltat perquè he volgut i m'he tirat de cap a la piscina d'això que no té nom, però existeix.





Hi ha paraules dites i paraules mirades. Les millors són les segones, si se't claven rotundes a la cara.





Hauria de dormir.

Un dia de sucre i de son

Els terrats al sol són el més brillant dels meus últims dies.
Mentrestant, encara crec en les tendes de campanya i les carmanyoles com a mètode educatiu.
Els vespres llargs però profitosos, i les tardes dolces.
I malgrat tot, treballo.

Tantes baixes en el meu sofà

Tenir un motiu de pes per llevar-se cada dia abans de les nou és, segons com t'ho miris, un privilegi. Tenir comunicacions amb l'altra banda de l'oceà també ho és. Si parlem de la meva vida, no m'agraden els capítols fluixos ni els anys de traspàs. Però a vegades els cinemes petits es converteixen en pauses necessàries, i llavors tot se me'n refot.

"Després de la classe d'alemany vam agafar un autobús fins a Shinjuku i vam anar a un bar que es deia DUG. El local era en un soterrani, al darrere de la llibreria Kinokuniya. Tots dos vam demanar un vodka amb tònica.
- Hi vinc de tant en tant -em va explicar la Midori-. Pots beure en ple dia sense que et facin sentir malament.
- ¿Ho fas sovint, això de beure a aquestes hores?
- A vegades -em va respondre mentre remenava els glaçons dins del got-. A vegades el món es torna tan insuportable que vinc aquí a beure vodka amb tònica.
- ¿El món se't torna insuportable?
- Només a vegades -va dir-. Tinc els meus problemes.
- ¿Per exemple?
- La família, el xicot, la regla irregular... Coses.
- ¿Demanem una altra copa?"