Jo diria cine

Terrasses desertes, converses de tràmit, gossos enfilant-se'ns als genolls. Si no dic res és perquè no tinc res a dir-te, i això és un símptoma fatal, l'Enola Gay enlairant-se i Hiroshima fent com si res, saps què vull dir? Recuperem la foscor del cine, els plans per fugar-nos al Japó, l'equilibri d'agafar un maki i sucar-lo a la soja. O això o fotem el camp dijous mateix.

Somiers

Sis vaixells. Una porta. Dos tomàquets madurs.

Els cabells gruixuts fan pònting a les rajoles. Ara toca encendre tots els llums i fer esclatar alguna cançó sobredimensionada per no sentir com tremolen les fulles.

Neveres netes, existències buides. Iniciar Windows normalmente.

Demà serà "Un Altre Dia". Próximamente en los mejores cines.

Espurna que vola amb el·lipsi*

En aquest estiu de tenir temps, a l’Eixample li han tret el so ambient.

El camió de les escombraries ja ho sap, que a l’agost els horaris no s’acaben de morir del tot. Però es conformen, pacients, a les tardes de sol entrant pels finestrals, a les pel·lícules amb cadira plegable, a fumar més però a treure menys fum, als sofàs que grinyolen quan em véns a veure. La meva nova quotidianitat m’agrada massa per ser provisional.

Canvio mig pot de pintura per un mojito al Raïm. O potser dos.



*Publicació pòstuma.

Dins d'un calidoscopi

Aquell cd que vivia sol a la guantera del meu cotxe vell es va convertir en la banda sonora de les nostres primeres cites a les fosques. Llavors no existia Manel, ni Formentera, ni el llit blanc i etern. De vegades fumàvem i de vegades ens menjàvem la boca, però ja intuíem que ens havíem trobat. Encara no havíem vist el cel brillant i la carretera estreta, però sabíem que tard o d'hora hi hauria estrofes completes passant-nos davant dels ulls. Vestits elegants i cançons de xancleta es convertien en els nostres himnes privats i ens arrencaven somriures, ens tancaven els ulls i ens amanien la vida.

I quina pena el desencís

Vitamines

Cireres, préssecs, cireres. El de la fruiteria no sap que compro remeis a pes per endolcir-me els dies.

Llenceria

Blondes per reflotar vaixells. La dependenta m'ha donat, ignorant els meus naufragis, una talla més de la que jo tenia assumida com a meva. Això hauria d'estar tipificat al codi penal.

Sitcom

Sortir de la dutxa i trobar-se el lampista. Els que fan pel·lis porno no en tenen ni idea.

Tifons i huracans

A dins hi tinc uns quants huracans. Buenu, ben mirat, potser només dos o tres. Un és bastant Katrina, dels que ho envies tot a la merda i de cop agafes i marxes a Austràlia, però l'altre, per sort, de moment es comporta, s'ha convertit en una mànega de les que aixequen quatre granotes i alguna vaca. El tercer diria que existeix, però el meu anemòmetre és un inútil de cuidadu.
De fora estic feta un escriptori del Windows. Es veu que ell presentava l'invent del segle i jo tenia icones sobre els pits i la panxa, sóc la primera pantalla tàctil humana, vaia manera més guai de clicar. Ell en plena innovació tecnològica i mentrestant jo somiava morts vivents i braços arrencats, ja em passa.

Aigua

En sortir has deixat unes quantes gotes escampades per terra, seguint-te els passos. Jo he tancat els ulls i m'he apagat una estona.

Les cames pansides, com mortes, i els cabells surant, algues a la porcellana. Submergeixo les orelles en aquest gluc-gluc amniòtic i fujo de qualsevol arabesc. Desfer les contractures, gairebé ni respirar. Fer les ablucions pendents des de fa un parell d'eternitats.

Fins que s'arruguin les puntes dels dits.

Una torradora Pyrex

[ Va disparar la rser]

Fa dos dies que menjo canelons amb cullera. Necessitaria un tractament espiritual a base de kiwis i iogurts Activia, per allò de la regularidad, una paraula que es mereixeria un lloc d'honor al top ten d'eufemismes televisius. Jo que tinc fama de llençar massa, ara resulta que sóc incapaç d'expulsar periòdicament vulgaritats anímiques. La nicotina últimament em perdona, el que em provoca mono són els contactes humans de qualitat.



Dues llàgrimes en un minut de microones.

Cigarro que mira rellotge

Fa dos mesos i mig que sóc aquí i el cactus continua igual, impassible. De moment no parla, però la seva companyia és incondicional. Estic pensant d'adoptar-lo i alliberar-lo de la sevillana hortera que té per veïna.
Ara veig una gavina per sobre els terrats. Al pati interior, els arbres tremolen una mica i els publicistes fan una reunió de treball s'expliquen les vacances. Se sent botar una pilota.
Ja fa un mes dels propòsits de primavera: anar al gimnàs, redecorar-me la vida, escriure un vers cada dia. Els he resumit en un: robar temps, robar temps, a totes hores.
Ara mateix en tinc prou amb espiar les finestres fins a inventar la història de cada replà. Imprimiré fotos i en faré una escudella.

Mars de tulipans

Només en contextos molt concrets es pot detectar que certes rutines quotidianes són esclavituds.

M'agrada saber que es pot viure seient a terra i que amb una cullera es pot menjar pràcticament de tot. Una tenda que ens tapi la pluja i una tarda per dir tonteries. El fang ens arriba als turmells, però nosaltres volem molt amunt.

Deixar de necessitar és sentir-se més lliure.

Ell va dir planetes

Ell viu al poble i li agrada no sentir res quan es fica al llit. Quan el vaig a veure ja és fosc, i camino pel carrer estret fins que arribo a la porta de casa seva. De fora estant, espio la cuina i veig com mira si el peix ja està prou cuit. Després entro i tardo cinc minuts a treure'm la motxilla de l'esquena (sempre amb la casa a sobre) fins que entre petó i abraçada em diu sembles un cargol i té raó. Em fa obrir el vi de la nevera i ens asseiem al sofà, i mira que jo no sóc de seure al sofà, però aquell m'encanta perquè s'hi està molt còmode i molt tranquil. I sopem i bevem i fumem i mirem la tele i canviem de canal i ens trobem, de morros, un Final Feliç en directe. Jo faig un petit crit d'aquells d'emoció continguda, ell ja ho sap que tinc petites debilitats. I ell a vegades em diu et vols quedar a viure aquí? i jo li dic que sí, és clar, però tots dos sabem reconèixer quan ens parlem amb metàfores. Ja ho tenen, això, els metres quadrats.

Bombón

De vegades em fas caure de cul.

"Només una cosa important: t'estim com un loco i m'aguant".

Escamarlans i gambes

Escena prosaica d'avui (triada a l'atzar entre moltes): m'han comminat a hipotecar-me el futur amb una crema antiarrugues, i he sucumbit a l'engany de fer servir la prudència com a escut de l'inevitable.

Però, tot i això m'han dit que la selva encara existeix -i el Roraima, i els carnets de submarinista- i que ens esperen fins que ens mudem al paradís.

Fórmules de Drake i marcianets de Mart em donen voltes al cap, com si en un còmic hagués vist les estrelles.

Jo, robot

A fora, rails
teulades
llençols estesos
i algun prat esquitxat de verd

A dins, cares anodines
- les que fem tots
difuminats
en la grisor de les rodalies,

somiant migdiades a platges desertes.

Bussejava a una banyera

Quan plorem després de follar és perquè ens ha agradat massa. Comtessa d'Angeville.

La setmana passada vaig dormir quatre o cinc ferrocarrils. Vaig obrir la porta de casa amb una forquilla i vaig veure un home que parlava sol -"la vida es un fraude", deia, feia una pausa i es contestava: "ni que lo digas".

Per tots els planetes ingràvids

He inaugurat la verge calor de Barcelona amb un mojito abans de sopar. La cervesa de durant m'ha esvaït l'ombra, i en el després he navegat en un nit bus com una il·lusa, sense més escuts que una felicitat mal dissimulada. Si no fos per l'hora que és explicaria quina és la millor decisió que he pres a la vida. La segona és improvisar una mudança a aquesta ciutat de semàfors de vianants i canyes de terrassa.

Tassons i papallones

Ara em compraria aquesta Ku Dir Ka i la posaria al passadís, al costat de la portada de disc improvisada, per gronxar-m'hi poc i mirar-la molt i tenir molts dies vermell llampant rojo pasión grapat de cireres.




Però no m'arriba el pressupost.

Posters en quadricromia

Estava escrivint com si res i fins ara no m’he adonat que la Marilyn em mira, repenjada a la paret, tota putona ella. Avui no ens comuniquem perquè jo no estic curvilínia, més aviat estic zen. Ella és l’ombra d’ulls amb brotxa de pintor, la piga arrogant i els llavis maduixa rodons de clavell. Jo sóc la cua improvisada, camisa i sabatilles, intuint les restes del te que ha fet d’aquesta tarda un alto-el-foc. De l’estampat de les rajoles de l’estudi me’n faria samarretes.

Tots els metres cúbics

Avui he trobat a faltar tres o quatre persones de manera conscient, mode indicatiu i forma activa. I he constatat que la durada de l'ebullició dels espinacs és indirectament proporcional al seu volum final. Estrenar llençols em posa de molt bon humor, sempre i quan tu no estiguis a 40 quilòmetres de distància. Sort que les girafes del vestit em fan companyia des del penjador, i que l'habitació comença a semblar una caixa de retoladors Staedtler.

Jo vull ser dadà

Tinc un títol que m'encanta però ja he començat tres esborranys i no em convencen. Les pessigolles només són una de les teves armes letals (ara diria cursilades). M'està sortint un altre encostipat, el tercer d'aquest hivern, que recordi (o banalitats). Jo sóc el bou! Jo sóc el bou! (o frases inconnexes que em fan riure).

Saps què? Em sembla que la felicitat és com l'IRPF, com més en tens més pagues. I em fa por gastar la cartilla de racionament de bons moments vitals abans d'arribar als 25 anys.