12.7.08

Ficcions i realitats

Camino per uns carrerons i només sé que sóc a Mallorca. Fa una nit xiclet que es preveu llarga, he begut i em segueixen tres anglesos que han begut més que jo. Camino perquè m'oblidin i en un carrer hi trobo una porteta petita, de la meva talla, i tinc aquella sensació tan onírica d'intuir que una cosa t'és coneguda, que serà segura, com quan jugues al parxís i t'acostes a "casa". La porta té una mena de trampeta, i passant la mà per dins puc obrir el baldó, perfecte. Ara sóc en una habitació fosca amb objectes a terra, no veig res però trobo un matalàs i una flassada i amb això ja en tinc prou. Dormo una mica i al cap d'una estona em desperten, és un noi que conec i em diu "sóc aquí", i resulta que és el meu nòvio però s'assembla al Pau Debon, aquí què putes passa? En fi, penso, no diguis res, i resulta que llavors ens fem nòvios de veritat, amb carinyu i tensió sexual i totes aquestes coses, i tenim una caseta Hansel i Gretel al mig de l'illa, per respirar aire salat i anar a veure els vaixells passar i no fotre ni brot la resta de les nostres vides. Ell diu que ha de tornar al poble i no sé què, però jo li dic que no es flipi, que què més vol, que és impossible tornar perquè més lluny d'allà mateix ja no existeix res més. I ell em mira i diu que vale, i per dinar mengem arròs. I ara podria passar una gavina i sortirien els crèdits.

5 comentaris:

nona ha dit...

tens una etiqueta nova :)

Rubèn ha dit...

Onírica. Fin.

[rsr] ha dit...

si mai necessites una productora...

nona ha dit...

doncs sí, a mi tb em sembla que fos ahir que us vaig enviar el primer mail des de d'aquí i hi havia tempestes de neu. Ahir em vaig fer un tip de plorar a la nit (dos en un dia n'hi ha prou no?) jajajajaja com tu dius, porto el mode sensible posat.

Per sort, d'ells m'acomiadarà el finde que ve. No vull tants comiats de cop

toma post en forma de mail.

bon diaaa!

nona ha dit...

has vist oi que no sé escriure... repeteixo paraules i poso els futurs malament. good for me.