Una torradora Pyrex

[ Va disparar la rser]

Fa dos dies que menjo canelons amb cullera. Necessitaria un tractament espiritual a base de kiwis i iogurts Activia, per allò de la regularidad, una paraula que es mereixeria un lloc d'honor al top ten d'eufemismes televisius. Jo que tinc fama de llençar massa, ara resulta que sóc incapaç d'expulsar periòdicament vulgaritats anímiques. La nicotina últimament em perdona, el que em provoca mono són els contactes humans de qualitat.



Dues llàgrimes en un minut de microones.

Cigarro que mira rellotge

Fa dos mesos i mig que sóc aquí i el cactus continua igual, impassible. De moment no parla, però la seva companyia és incondicional. Estic pensant d'adoptar-lo i alliberar-lo de la sevillana hortera que té per veïna.
Ara veig una gavina per sobre els terrats. Al pati interior, els arbres tremolen una mica i els publicistes fan una reunió de treball s'expliquen les vacances. Se sent botar una pilota.
Ja fa un mes dels propòsits de primavera: anar al gimnàs, redecorar-me la vida, escriure un vers cada dia. Els he resumit en un: robar temps, robar temps, a totes hores.
Ara mateix en tinc prou amb espiar les finestres fins a inventar la història de cada replà. Imprimiré fotos i en faré una escudella.

Mars de tulipans

Només en contextos molt concrets es pot detectar que certes rutines quotidianes són esclavituds.

M'agrada saber que es pot viure seient a terra i que amb una cullera es pot menjar pràcticament de tot. Una tenda que ens tapi la pluja i una tarda per dir tonteries. El fang ens arriba als turmells, però nosaltres volem molt amunt.

Deixar de necessitar és sentir-se més lliure.

Ell va dir planetes

Ell viu al poble i li agrada no sentir res quan es fica al llit. Quan el vaig a veure ja és fosc, i camino pel carrer estret fins que arribo a la porta de casa seva. De fora estant, espio la cuina i veig com mira si el peix ja està prou cuit. Després entro i tardo cinc minuts a treure'm la motxilla de l'esquena (sempre amb la casa a sobre) fins que entre petó i abraçada em diu sembles un cargol i té raó. Em fa obrir el vi de la nevera i ens asseiem al sofà, i mira que jo no sóc de seure al sofà, però aquell m'encanta perquè s'hi està molt còmode i molt tranquil. I sopem i bevem i fumem i mirem la tele i canviem de canal i ens trobem, de morros, un Final Feliç en directe. Jo faig un petit crit d'aquells d'emoció continguda, ell ja ho sap que tinc petites debilitats. I ell a vegades em diu et vols quedar a viure aquí? i jo li dic que sí, és clar, però tots dos sabem reconèixer quan ens parlem amb metàfores. Ja ho tenen, això, els metres quadrats.

Bombón

De vegades em fas caure de cul.

"Només una cosa important: t'estim com un loco i m'aguant".

Escamarlans i gambes

Escena prosaica d'avui (triada a l'atzar entre moltes): m'han comminat a hipotecar-me el futur amb una crema antiarrugues, i he sucumbit a l'engany de fer servir la prudència com a escut de l'inevitable.

Però, tot i això m'han dit que la selva encara existeix -i el Roraima, i els carnets de submarinista- i que ens esperen fins que ens mudem al paradís.

Fórmules de Drake i marcianets de Mart em donen voltes al cap, com si en un còmic hagués vist les estrelles.

Jo, robot

A fora, rails
teulades
llençols estesos
i algun prat esquitxat de verd

A dins, cares anodines
- les que fem tots
difuminats
en la grisor de les rodalies,

somiant migdiades a platges desertes.