17.11.08

Tanta magnitud

Fa dies que m'empetiteixo a marxes forçades. Potser al final aconseguiré allò que mai sóc capaç de fer: desaparèixer en silenci, reconèixer que sóc prescindible, deixar d'emmirallar-me en l'omnipresència. Llavors les aranyes de l'estómac s'esfumaran. I jo comptaré nenúfars a la bassa de llàgrimes que tinc en reserva.

Ara ja em bec els tès en didals.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Tes en didals... almenys no notaràs la crisi!

(vaig anar a córrer l'altre dia, un luju pel cos això de l'esport, tens tota la raó!)

[rsr] ha dit...

Tes en didals...

... què se n'ha fet de quan preniem vodka en palanganes!

Anònim ha dit...

ooh! m'ha agradat moltíssim aquest text. feia temps que no entrava aquí. Hi tornaré més sovint, a veure si me'n recordo.



(meurins)