Espio vides alienes i imagino muntanyes russes on sempre hi pugen altres.
Em vaig creure que serveixo per alguna cosa i amb aquesta convicció estic viva. I llavors s'acaba l'educació reglada i em trobo prostituïnt els minuts de joventut.
Aferrar-se a la primera antítesi de la inactivitat mai és recomanable,
sobretot quan encara em queden tants trossos de món per menjar-me.
No arribarem a sentir-nos vulgars
(seria el pitjor grau de la tortura autoadministrada,
i no ens podem permetre escatimar els orgasmes).
És tard i vol ploure.
I tard, per la finestra es fa fosc.
Algú ha dibuixat una antena en aquest blau de vespre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
3 comentaris:
Crec que només puc afegir-hi un "amen" o alguna cosa per l'estil.
La meva foscor només deixa entreveure finestres d'oficines il·luminades. Un desperdici.
Ah... I això d'escatimar els orgasmes m'ha semblat diví, tautològic, total. Com un mantra, per tatuar-s'ho i no oblidar-ho, vaja.
El que més m'agrada de les muntanyes russes és el soroll de les vagonetes, i que quan en baixes hi has de tornar a pujar.
Ahir erem uns dos mil que ens vem menjar un bocí de món, el liceu, a queixaldes i en texans.
Un mos deliciós. Gracis. Te n'he guardat un tros embolicat en paper de plata.
a mi les teves paranoies amb el temps em fan tocar massa de peus a terra. Jo també em tatuaré la frase dels orgasmes em sembla. :$
Publica un comentari a l'entrada