L'aire de ca teva

Del pit a la cuixa era un tobogan relliscós de suor i de vici. Primer al sofà, estesos, tendres però autistes, i de cop aquella onada calenta que els retorçava i els empenyia l’un contra l’altra, cap a l’inevitable. De la calma a l’huracà hi havia un pas petit, una línia discontínua, una frontera sempre invisible. Podia ser una llengua a la reraguarda d’un petó, podia ser un escot que es pronunciava sense pretendre-ho, podia ser una erecció intuïda –o potser imaginada- sota els pantalons curts. Fos com fos, de sobte oblidaven la xafogor, la migdiada, els somriures còmplices, per tornar-se animals àvids l’un de l’altre. Seriosos, obstinats, directes, amb l’únic objectiu d’esprémer-se fins a quedar exhausts. Es devoraven amb la fam esmolada mentre se’ls enganxava la roba a les cuixes i a l’esquena. El ventilador havia quedat ridícul i oblidat; els coixins, masegats a terra, i la llauna de cervesa es vessava a la tauleta sense molestar. Ells, aliens a qualsevol intromissió, massa ocupats per despullar-se, s’arrencaven mútuament el que encara duien posat per descobrir nous territoris on conquerir-se. S’escampaven la humitat per tots els racons i follaven enlloc de fer l’amor perquè era llavors quan sabien del cert que encara existien; quan el sentit de tot plegat era tan tangible, tan real, que l’absorbien tots i cadascun dels seus porus dilatats per la calor.