4.10.08

Imants a ses geleres

Quan no sé què fer i tinc ganes d'escoltar vaig a casa la iaia.


A la meva iaia, quan era jove, li agradaven els diumenges. El diumenge no rentava caps i a la tarda anava a ballar.
Com que en sabia tant, de ballar, sempre tenia un ballador disposat. Però n'hi havia un més insistent que els altres. Quan encara no festejaven, un dia -devia ser alguna festa, perquè l'escenari estava decorat amb flors de paper-; ballaven al fons de la sala quan ell li va dir:
- Demana'm el que vulguis i t'ho donaré.
Ella, sorpresa, per dir alguna cosa li va deixar anar, senyalant els músics:
- Vull un ram d'aquells.
I ell, sense deixar-li anar la mà, sense perdre el pas, la va conduir a través de la sala fins a l'escenari, va agafar un dels rams i l'hi va donar. Els músics van parar de tocar i ella va passar "la vergonya més gran de la seva vida".

Quan es va quedar viuda, no va ballar mai més.




La iaia m'ha explicat un final alternatiu, però cadascuna pel seu cantó hem decidit interiorment quedar-nos amb la història bonica. Els anys ja ho tenen, això: esborren referències i mantenen els detalls.

1 comentari:

Mireia Sans ha dit...

ELi és una història preciosa!
"Hasta" me emocionat...