Wa Yeah!

Ja sabia que els hooligans de dalt de tot (prototip vint-i-tants amb texans i ulleres de pasta) acabarien aixecant-se. El que no m'imaginava eren les parelles cinquantones de la fila de davant aplaudint emocionats. I els dos nens que havien vingut amb el papa. I la iaia de primera fila que guardava els seients abans de començar, com si no es fiés de les entrades numerades. Però tothom estava dret.
Els de l'orquestra ja s'havien acomiadat, havien sortit a saludar, instruments en mà, i havien tornat a seure per oferir dos bisos preciosos. Pau Debon havia saltat, havia cridat, havia fet sonar amb passió les pilotetes de goma, ens havia donat les gràcies mil vegades, havia simulat dirigir l'orquestra i ens havia fet cantar a ple pulmó Alegria i Wa Yeah (llavors va ser quan el Manresa va aixecar els braços, extasiat). Però el públic continuava dret i aplaudint quan ja feia dues hores que havien començat, i ell ja no sabia què dir.

"Gràcies, Sant Cugat. Una monada."