Jo diria cine

Terrasses desertes, converses de tràmit, gossos enfilant-se'ns als genolls. Si no dic res és perquè no tinc res a dir-te, i això és un símptoma fatal, l'Enola Gay enlairant-se i Hiroshima fent com si res, saps què vull dir? Recuperem la foscor del cine, els plans per fugar-nos al Japó, l'equilibri d'agafar un maki i sucar-lo a la soja. O això o fotem el camp dijous mateix.

Somiers

Sis vaixells. Una porta. Dos tomàquets madurs.

Els cabells gruixuts fan pònting a les rajoles. Ara toca encendre tots els llums i fer esclatar alguna cançó sobredimensionada per no sentir com tremolen les fulles.

Neveres netes, existències buides. Iniciar Windows normalmente.

Demà serà "Un Altre Dia". Próximamente en los mejores cines.

Espurna que vola amb el·lipsi*

En aquest estiu de tenir temps, a l’Eixample li han tret el so ambient.

El camió de les escombraries ja ho sap, que a l’agost els horaris no s’acaben de morir del tot. Però es conformen, pacients, a les tardes de sol entrant pels finestrals, a les pel·lícules amb cadira plegable, a fumar més però a treure menys fum, als sofàs que grinyolen quan em véns a veure. La meva nova quotidianitat m’agrada massa per ser provisional.

Canvio mig pot de pintura per un mojito al Raïm. O potser dos.



*Publicació pòstuma.

Dins d'un calidoscopi

Aquell cd que vivia sol a la guantera del meu cotxe vell es va convertir en la banda sonora de les nostres primeres cites a les fosques. Llavors no existia Manel, ni Formentera, ni el llit blanc i etern. De vegades fumàvem i de vegades ens menjàvem la boca, però ja intuíem que ens havíem trobat. Encara no havíem vist el cel brillant i la carretera estreta, però sabíem que tard o d'hora hi hauria estrofes completes passant-nos davant dels ulls. Vestits elegants i cançons de xancleta es convertien en els nostres himnes privats i ens arrencaven somriures, ens tancaven els ulls i ens amanien la vida.

I quina pena el desencís

Vitamines

Cireres, préssecs, cireres. El de la fruiteria no sap que compro remeis a pes per endolcir-me els dies.

Llenceria

Blondes per reflotar vaixells. La dependenta m'ha donat, ignorant els meus naufragis, una talla més de la que jo tenia assumida com a meva. Això hauria d'estar tipificat al codi penal.

Sitcom

Sortir de la dutxa i trobar-se el lampista. Els que fan pel·lis porno no en tenen ni idea.

Tifons i huracans

A dins hi tinc uns quants huracans. Buenu, ben mirat, potser només dos o tres. Un és bastant Katrina, dels que ho envies tot a la merda i de cop agafes i marxes a Austràlia, però l'altre, per sort, de moment es comporta, s'ha convertit en una mànega de les que aixequen quatre granotes i alguna vaca. El tercer diria que existeix, però el meu anemòmetre és un inútil de cuidadu.
De fora estic feta un escriptori del Windows. Es veu que ell presentava l'invent del segle i jo tenia icones sobre els pits i la panxa, sóc la primera pantalla tàctil humana, vaia manera més guai de clicar. Ell en plena innovació tecnològica i mentrestant jo somiava morts vivents i braços arrencats, ja em passa.

Aigua

En sortir has deixat unes quantes gotes escampades per terra, seguint-te els passos. Jo he tancat els ulls i m'he apagat una estona.

Les cames pansides, com mortes, i els cabells surant, algues a la porcellana. Submergeixo les orelles en aquest gluc-gluc amniòtic i fujo de qualsevol arabesc. Desfer les contractures, gairebé ni respirar. Fer les ablucions pendents des de fa un parell d'eternitats.

Fins que s'arruguin les puntes dels dits.