figues de moro

Jo diria cine

2009-09-08T00:49:00.002+02:00

Terrasses desertes, converses de tràmit, gossos enfilant-se'ns als genolls. Si no dic res és perquè no tinc res a dir-te, i això és un símptoma fatal, l'Enola Gay enlairant-se i Hiroshima fent com si res, saps què vull dir? Recuperem la foscor del cine, els plans per fugar-nos al Japó, l'equilibri d'agafar un maki i sucar-lo a la soja. O això o fotem el camp dijous mateix.

Somiers

2009-08-26T21:33:00.004+02:00

Sis vaixells. Una porta. Dos tomàquets madurs.

Els cabells gruixuts fan pònting a les rajoles. Ara toca encendre tots els llums i fer esclatar alguna cançó sobredimensionada per no sentir com tremolen les fulles.

Neveres netes, existències buides. Iniciar Windows normalmente.

Demà serà "Un Altre Dia". Próximamente en los mejores cines.

Espurna que vola amb el·lipsi*

2009-08-13T12:00:00.000+02:00

En aquest estiu de tenir temps, a l’Eixample li han tret el so ambient.

El camió de les escombraries ja ho sap, que a l’agost els horaris no s’acaben de morir del tot. Però es conformen, pacients, a les tardes de sol entrant pels finestrals, a les pel·lícules amb cadira plegable, a fumar més però a treure menys fum, als sofàs que grinyolen quan em véns a veure. La meva nova quotidianitat m’agrada massa per ser provisional.

Canvio mig pot de pintura per un mojito al Raïm. O potser dos.

*Publicació pòstuma.

Dins d'un calidoscopi

2009-06-29T11:18:00.004+02:00

Aquell cd que vivia sol a la guantera del meu cotxe vell es va convertir en la banda sonora de les nostres primeres cites a les fosques. Llavors no existia Manel, ni Formentera, ni el llit blanc i etern. De vegades fumàvem i de vegades ens menjàvem la boca, però ja intuíem que ens havíem trobat. Encara no havíem vist el cel brillant i la carretera estreta, però sabíem que tard o d'hora hi hauria estrofes completes passant-nos davant dels ulls. Vestits elegants i cançons de xancleta es convertien en els nostres himnes privats i ens arrencaven somriures, ens tancaven els ulls i ens amanien la vida.

I quina pena el desencís

2009-06-18T21:54:00.003+02:00

Vitamines

Cireres, préssecs, cireres. El de la fruiteria no sap que compro remeis a pes per endolcir-me els dies.

Llenceria

Blondes per reflotar vaixells. La dependenta m'ha donat, ignorant els meus naufragis, una talla més de la que jo tenia assumida com a meva. Això hauria d'estar tipificat al codi penal.

Sitcom

Sortir de la dutxa i trobar-se el lampista. Els que fan pel·lis porno no en tenen ni idea.

Tifons i huracans

2009-06-01T22:52:00.002+02:00

A dins hi tinc uns quants huracans. Buenu, ben mirat, potser només dos o tres. Un és bastant Katrina, dels que ho envies tot a la merda i de cop agafes i marxes a Austràlia, però l'altre, per sort, de moment es comporta, s'ha convertit en una mànega de les que aixequen quatre granotes i alguna vaca. El tercer diria que existeix, però el meu anemòmetre és un inútil de cuidadu.
De fora estic feta un escriptori del Windows. Es veu que ell presentava l'invent del segle i jo tenia icones sobre els pits i la panxa, sóc la primera pantalla tàctil humana, vaia manera més guai de clicar. Ell en plena innovació tecnològica i mentrestant jo somiava morts vivents i braços arrencats, ja em passa.

Aigua

2009-05-18T16:01:00.004+02:00

En sortir has deixat unes quantes gotes escampades per terra, seguint-te els passos. Jo he tancat els ulls i m'he apagat una estona.

Les cames pansides, com mortes, i els cabells surant, algues a la porcellana. Submergeixo les orelles en aquest gluc-gluc amniòtic i fujo de qualsevol arabesc. Desfer les contractures, gairebé ni respirar. Fer les ablucions pendents des de fa un parell d'eternitats.

Fins que s'arruguin les puntes dels dits.

Una torradora Pyrex

2009-04-16T15:08:00.006+02:00

[ Va disparar la rser]

Fa dos dies que menjo canelons amb cullera. Necessitaria un tractament espiritual a base de kiwis i iogurts Activia, per allò de la regularidad, una paraula que es mereixeria un lloc d'honor al top ten d'eufemismes televisius. Jo que tinc fama de llençar massa, ara resulta que sóc incapaç d'expulsar periòdicament vulgaritats anímiques. La nicotina últimament em perdona, el que em provoca mono són els contactes humans de qualitat.

Dues llàgrimes en un minut de microones.

Cigarro que mira rellotge

2009-04-14T16:59:00.008+02:00

Fa dos mesos i mig que sóc aquí i el cactus continua igual, impassible. De moment no parla, però la seva companyia és incondicional. Estic pensant d'adoptar-lo i alliberar-lo de la sevillana hortera que té per veïna.
Ara veig una gavina per sobre els terrats. Al pati interior, els arbres tremolen una mica i els publicistes ~~fan una reunió de treball~~ s'expliquen les vacances. Se sent botar una pilota.
Ja fa un mes dels propòsits de primavera: anar al gimnàs, redecorar-me la vida, escriure un vers cada dia. Els he resumit en un: robar temps, robar temps, a totes hores.
Ara mateix en tinc prou amb espiar les finestres fins a inventar la història de cada replà. Imprimiré fotos i en faré una escudella.

Mars de tulipans

2009-04-10T12:59:00.002+02:00

Només en contextos molt concrets es pot detectar que certes rutines quotidianes són esclavituds.

M'agrada saber que es pot viure seient a terra i que amb una cullera es pot menjar pràcticament de tot. Una tenda que ens tapi la pluja i una tarda per dir tonteries. El fang ens arriba als turmells, però nosaltres volem molt amunt.

Deixar de necessitar és sentir-se més lliure.

Ell va dir planetes

2009-04-03T14:24:00.001+02:00

Ell viu al poble i li agrada no sentir res quan es fica al llit. Quan el vaig a veure ja és fosc, i camino pel carrer estret fins que arribo a la porta de casa seva. De fora estant, espio la cuina i veig com mira si el peix ja està prou cuit. Després entro i tardo cinc minuts a treure'm la motxilla de l'esquena (sempre amb la casa a sobre) fins que entre petó i abraçada em diu sembles un cargol i té raó. Em fa obrir el vi de la nevera i ens asseiem al sofà, i mira que jo no sóc de seure al sofà, però aquell m'encanta perquè s'hi està molt còmode i molt tranquil. I sopem i bevem i fumem i mirem la tele i canviem de canal i ens trobem, de morros, un Final Feliç en directe. Jo faig un petit crit d'aquells d'emoció continguda, ell ja ho sap que tinc petites debilitats. I ell a vegades em diu et vols quedar a viure aquí? i jo li dic que sí, és clar, però tots dos sabem reconèixer quan ens parlem amb metàfores. Ja ho tenen, això, els metres quadrats.

Bombón

2009-04-01T22:28:00.003+02:00

De vegades em fas caure de cul.

"Només una cosa important: t'estim com un loco i m'aguant".

Escamarlans i gambes

2009-03-25T19:45:00.003+01:00

Escena prosaica d'avui (triada a l'atzar entre moltes): m'han comminat a hipotecar-me el futur amb una crema antiarrugues, i he sucumbit a l'engany de fer servir la prudència com a escut de l'inevitable.

Però, tot i això m'han dit que la selva encara existeix -i el Roraima, i els carnets de submarinista- i que ens esperen fins que ens mudem al paradís.

Fórmules de Drake i marcianets de Mart em donen voltes al cap, com si en un còmic hagués vist les estrelles.

Jo, robot

2009-03-19T19:41:00.003+01:00

A fora, rails
teulades
llençols estesos
i algun prat esquitxat de verd

A dins, cares anodines
- les que fem tots
difuminats
en la grisor de les rodalies,

somiant migdiades a platges desertes.

Bussejava a una banyera

2009-03-18T10:32:00.000+01:00

Quan plorem després de follar és perquè ens ha agradat massa. Comtessa d'Angeville.

La setmana passada vaig dormir quatre o cinc ferrocarrils. Vaig obrir la porta de casa amb una forquilla i vaig veure un home que parlava sol -"la vida es un fraude", deia, feia una pausa i es contestava: "ni que lo digas".

Per tots els planetes ingràvids

2009-03-17T00:36:00.003+01:00

He inaugurat la verge calor de Barcelona amb un mojito abans de sopar. La cervesa de durant m'ha esvaït l'ombra, i en el després he navegat en un nit bus com una il·lusa, sense més escuts que una felicitat mal dissimulada. Si no fos per l'hora que és explicaria quina és la millor decisió que he pres a la vida. La segona és improvisar una mudança a aquesta ciutat de semàfors de vianants i canyes de terrassa.

Tassons i papallones

2009-03-10T11:07:00.002+01:00

Ara em compraria aquesta Ku Dir Ka i la posaria al passadís, al costat de la portada de disc improvisada, per gronxar-m'hi poc i mirar-la molt i tenir molts dies vermell llampant rojo pasión grapat de cireres.

Però no m'arriba el pressupost.

Posters en quadricromia

2009-02-25T17:49:00.000+01:00

Estava escrivint com si res i fins ara no m’he adonat que la Marilyn em mira, repenjada a la paret, tota putona ella. Avui no ens comuniquem perquè jo no estic curvilínia, més aviat estic zen. Ella és l’ombra d’ulls amb brotxa de pintor, la piga arrogant i els llavis maduixa rodons de clavell. Jo sóc la cua improvisada, camisa i sabatilles, intuint les restes del te que ha fet d’aquesta tarda un alto-el-foc. De l’estampat de les rajoles de l’estudi me’n faria samarretes.

Tots els metres cúbics

2009-02-18T22:18:00.003+01:00

Avui he trobat a faltar tres o quatre persones de manera conscient, mode indicatiu i forma activa. I he constatat que la durada de l'ebullició dels espinacs és indirectament proporcional al seu volum final. Estrenar llençols em posa de molt bon humor, sempre i quan tu no estiguis a 40 quilòmetres de distància. Sort que les girafes del vestit em fan companyia des del penjador, i que l'habitació comença a semblar una caixa de retoladors Staedtler.

Jo vull ser dadà

2009-02-16T12:39:00.003+01:00

Tinc un títol que m'encanta però ja he començat tres esborranys i no em convencen. Les pessigolles només són una de les teves armes letals (ara diria cursilades). M'està sortint un altre encostipat, el tercer d'aquest hivern, que recordi (o banalitats). Jo sóc el bou! Jo sóc el bou! (o frases inconnexes que em fan riure).

Saps què? Em sembla que la felicitat és com l'IRPF, com més en tens més pagues. I em fa por gastar la cartilla de racionament de bons moments vitals abans d'arribar als 25 anys.

Sense llit estic malalt

2009-02-13T11:32:00.003+01:00

Que se quede el infinito sin estrellas
O que pierda el ancho mar su inmensidad
Pero el negro de tus ojos que no muera
Y el canela de tu piel se quede igual...

Les persianes dels ulls tancades per vacances o per manca d'interès o per esgotament o per tot alhora. Penso en els matins obviables, de tràmit, d'aquells que mai ningú en farà una pel·lícula, quan l'únic que em salva de la vulgaritat és que a l'autobús hi sonen cançons d'amor que pel google serien spanish folksongs, imagina't. Escric paraules barroques amb perfilador d'ulls.

Vaixelles optimistes

2009-02-03T11:07:00.003+01:00

"Les petites coses de cada dia són les més importants".

Cada finestra obre un nou matí

2009-02-02T09:42:00.003+01:00

Mai m'havia agradat tant una cuina. Esmorzàvem afecte amb olor de croissant i al vespre brindàvem per les gambes de Palamós, per les cloïsses amb vi, per la llagosta que costava tant de partir i perquè tot plegat no ens feia cap falta per ser feliços.

Si no davalles a la berbena

2009-01-27T18:07:00.000+01:00

Ja estic farta d’inflar globus i que m’explotin a les mans. Ara que tinc les tardes lliures m’entrenaré a xiular per posar-me a primera fila al concert de Manel. Avui ja t’hauria trucat quatre o cinc vegades.

De paraigües dins sa neu

2009-01-06T20:10:00.003+01:00

Cadena perpètua sona massa gros per aquest dimarts difressat de diumenge, avui que és dia de regals i d'eufemismes. Però la condemna és no deixar d'investigar-se a llambregades, travessant la curiositat al galop, o arriscar-se a una mort callada i progressiva, de fulla seca a mitjans d'octubre o iaia arrugada que va apagant-se tot fent ganxet.

El que segur que és veritat és que a mi m'agraden els pijames i les piruletes i em fan por la paraula "laborable" i les neveres plenes de congelats de l'Àrea de Guissona.

Tota la tarda olorant-me el canell esquerre com un oasi.
Les teulades són blanques i el silenci també.

Mousse de iogur

2009-01-06T01:19:00.003+01:00

Per tot horitzó, els teus llençols: muntanyes nevades a sobre del llit.
El nòrdic dibuixa serralades blanques i s'escabellen serpentines avall del melic.

Quan ens abraça el silenci sempre m'adormo amb un fos a blanc.

(Avui he recordat quan la mare i jo dèiem, en broma, que demanaríem un nòvio als Reis.)

Com es pols i s’Equador

2008-12-10T21:27:00.001+01:00

Ho fem tan bé que ja no ho sabem fer d’una altra manera. Viure en 3D ja és l’habitual, però recuperar el poder inquietant de les mirades de quan no ens tocàvem és de viatge en el temps. El moment de quedar-nos sols i aguantar l’alè com un gran interrogant, com una oportunitat única, mentre se’ns va incrustant a l’ADN l’aliatge metàl•lic que ens fa més dúctils, més resistents, més brillants. Com qui obre la finestra al matí per mirar si encara fa fred, hem travessat dimensions i hem arribat a la quarta gairebé per casualitat. Construint a còpia de peces de Lego, al ritme serè i diligent de la bicicleta per sobre els canals, estem totalment segurs que això és el que volem, que no pot ser que això també sigui mentida.

Sense anar més enfora

2008-12-01T18:59:00.003+01:00

El vent que bramula i empeny i sacseja
se'm cola als forats i se'm fica a les venes,
em remou em ventila m'escampa i m'arrenca aquest tediós anar fent dels ulls.

Desenterrades les ganes de fer, les motivacions voleien
-suspeses en l'aire-
com fulles de plataner,
i el vent, el cony de vent que no s'atura,
m'empeny a conjugar-me en present d'indicatiu,
a emborratxar-me de predicats i travessar sintagmes, galerades i epitafis

per ser una mica més jo,
perquè quedi alguna cosa de mi quan m'enyorin.

Invertir en I+D, trobar quatre parets on els huracans em modelin.
Diuen que viure és un verb.

Latitud sud

2008-11-23T22:51:00.002+01:00

Espero la rentadora com qui té un compromís. Estendre la roba i ficar-se al llit amb els llençols massa nets, inolors, desolats. He decidit que somiaré amb els tès a la menta del Cafe de France i amb aquella manera espontània de deixar passar les hores i els encantadors de serps. Em faltarà un filtre d'escalfor per convertir en riad aquest pis de ciutat, però si m'hi esforço potser m'oblido del Ryanair de tornada i et dic que sí a tot. M'agrada quan ens despullem per dins.

Tanta magnitud

2008-11-17T14:44:00.003+01:00

Fa dies que m'empetiteixo a marxes forçades. Potser al final aconseguiré allò que mai sóc capaç de fer: desaparèixer en silenci, reconèixer que sóc prescindible, deixar d'emmirallar-me en l'omnipresència. Llavors les aranyes de l'estómac s'esfumaran. I jo comptaré nenúfars a la bassa de llàgrimes que tinc en reserva.

Ara ja em bec els tès en didals.

I passa sa vida a tota hòstia

2008-11-09T23:49:00.005+01:00

Ara resulta que el món m'ha regalat una pausa i estic aquí mirant al meu voltant sense acabar-m'ho de creure.

Ens precipitem damunt Madrid. El vi d'aquesta tarda. I altres punts i a part que es mereixen romandre, ni que sigui en el record.

De penombra i llençols

2008-11-09T23:24:00.004+01:00

En dies com avui, diumenge és un verb intransitiu, nucli del sintagma. Hem mandrejat amb convicció, compartint la quotidianitat com un regal, descobrint-nos gaudint dels dies estàndards en què ja no cal inventar plans ni resseguir pentagrames.

Tornen els encostipats com una condemna, com una càrrega afegida a aquest dilluns que se m'escola a casa traient el cap pel passadís. Cadena perpètua.

Tu m'entens

2008-10-30T16:48:00.004+01:00

Condueixo de manera mecànica per un tros d’hivern destapat. Montserrat està esquitxada de blanc, i pensant això se m'acudeixen un munt de guarrades i encara no he arribat a la feina. Al cotxe, quan poso el pilot automàtic, s'hi pensa prou bé, llàstima que al matí tingui son i a la tarda, gana. De tornada, llegia Barcelona per Trinitat o Barcelona per Vallvidrera i ho he vist clar. Ingenuïtats petites: quan tinc vergonyes momentànies miro cap a terra.

T'he fet es berenar

2008-10-24T19:30:00.002+02:00

Estic molt contenta de tenir dues editores amb nocturnidad y alevosía. El tracte improvisat diu que jo faig veure que escric i elles fan veure que són casolanes. La lletra que es pot tocar em fa sentir petita, però he tingut molts dies a les mans i no m'han caigut a sobre. Això deu ser bon senyal.

Sa tele me vetlla

2008-10-15T18:47:00.004+02:00

La felicitat perjudica l'escriptura. Tinc el cervell de patata i col. Només defeco cursilades subterrànies i altres petiteses.

Enyoro les banyeres que encara no hem compartit.

Un turista és humanista i no un pirata

2008-10-06T13:40:00.002+02:00

A l'hora d'esmorzar comentaven que una companya de feina s'ha fet mal caient d'un quad (res greu). La resposta unànime, immediata, ha sigut: "Mira que bé, ara podrà denunciar l'empresa que li va llogar el quad i amb una mica de sort treure'n uns calerons".

He obert la boca, he comptat fins a deu i he callat.
Però encara tinc un rau-rau.

Han de florir primaveres

2008-10-05T23:32:00.006+02:00

La carena com un decorat barroc, pàtina fixa sota el cel blavíssim. En girar el revolt se'ns ha obert al davant. Titànica i majestuosa, se'ns ha declarat sencera, obscena, sense avisar. Nosaltres hem envermellit i hem callat, contemplant amb timidesa adolescent com la llum encegadora en subratllava el contorn.

Caminar junts i compartir la intimitat de deixar-nos penetrar pel paisatge.

Per dinar he menjat sol. Em regava l'amanida.

Imants a ses geleres

2008-10-04T22:55:00.000+02:00

Quan no sé què fer i tinc ganes d'escoltar vaig a casa la iaia.

A la meva iaia, quan era jove, li agradaven els diumenges. El diumenge no rentava caps i a la tarda anava a ballar.
Com que en sabia tant, de ballar, sempre tenia un ballador disposat. Però n'hi havia un més insistent que els altres. Quan encara no festejaven, un dia -devia ser alguna festa, perquè l'escenari estava decorat amb flors de paper-; ballaven al fons de la sala quan ell li va dir:
- Demana'm el que vulguis i t'ho donaré.
Ella, sorpresa, per dir alguna cosa li va deixar anar, senyalant els músics:
- Vull un ram d'aquells.
I ell, sense deixar-li anar la mà, sense perdre el pas, la va conduir a través de la sala fins a l'escenari, va agafar un dels rams i l'hi va donar. Els músics van parar de tocar i ella va passar "la vergonya més gran de la seva vida".

Quan es va quedar viuda, no va ballar mai més.

La iaia m'ha explicat un final alternatiu, però cadascuna pel seu cantó hem decidit interiorment quedar-nos amb la història bonica. Els anys ja ho tenen, això: esborren referències i mantenen els detalls.

Més enllà dels niguls

2008-09-23T00:03:00.006+02:00

Doncs sí, em fa por que el vent se m'emporti. Per això a la moto m'agafo fort i tu somrius i jo em faig encara més petita. I per dissimular dic "mira, el far!" amb entonació ascendent al cim de l'Everest. De vegades voldria ser una mica més sargantana.

Al final del camí que no tenia més enllà em vaig imaginar el nostre capítol 1.650. Comsires, com si el baixés de l'eMule, ves.

Un principi d'estació

2008-09-09T13:16:00.005+02:00

Pròxima circulació per via / 2: tren / amb circulació // Martorell.

El cartell de Sortida/Salida a la paret, els texans, la cua mal feta, les millors samarretes del món. L’andana era com un mirall i els dels costats respectius també es coneixien. Les mímiques creuades van durar fins que tu et vas posar a llegir Dit gros cap amunt (ja te’l deixaré) i la del meu costat, Ventafocs versió Pachá, es va tapar les orelles amb un bum-bum-bum. Quan el tren d’Arenys va passar de llarg, tu ja no hi eres.

Àtoms de colorins

2008-09-06T13:06:00.004+02:00

Sou l'embolcall que em significa. Paper de regal, catàleg d’Abacus, de full reciclat a cartolina daurada. Ahir éreu teixits i avui cel•lulosa, però al final, més o menys satinats, sempre hi ha la interacció transpirable -mort al goretex!- que ens fa vasos comunicants.
Sou esparsors d’inputs incansables, dels que ara-se’n-van-a-regar-el-jardí-del-costat però quan m’assedego del tot fins a l’ofec, de cop tornen, com un ruixat d’estiu.
Veneracions indexades, carta de colors, exèrcit de connotacions.

Latitud sud

2008-09-02T18:04:00.002+02:00

Com que ja sé llegir, al cuaderno de tapes daurades hi he dibuixat l'Àfrica. També hi he escrit que A vegades la vida és com un concurs de migdia amb premi permanent (començo a citar-te massa sovint). Angola, Luanda; Zimbabue, Harare; Somàlia, Mogadiscio. De països, me'n falten vuit. De capitals, moltes.

Triple salt immortal

2008-08-22T02:36:00.003+02:00

Hem constatat que la felicitat absoluta, la inòpia, l'orgia continuada, no estan fetes per nosaltres, perquè estem condemnades a la set eterna, maleïdes pel convenciment que sempre es pot anar més enllà, que sempre hi ha alguna cosa més a què aspirar. Però alhora, en prendre consciència d'aquesta avidesa innata, un cop assumit que el llindar del 100% sempre serà inabastable, ens adonem que ens acostem molt al nostre sostre autoimposat i que, mai absolutament convençudes, ara sí que podem dir que som pràcticament felices.

Mediterrani assolellat

2008-08-20T01:26:00.003+02:00

Dies de parèntesis solars i de festes majors i d'atemptats terroristes. Ara m'asseuria a terra i ho escriuria tot en punt de creu, petit i ordenat i de colors, per recordar en hores mortes la gràcia efímera de tot plegat. Em cal una mica de mar i una copa de vi.

Són cactus, són espines

2008-08-12T02:48:00.002+02:00

Sóc capaç d'escriure 40 segons de dirigent revocat, pressió internacional i pols contra el govern, però no tinc prou maons per aixecar un castell d'entre 5 i 10 fulls DIN A4 d'extensió, a doble espai i amb lletra tipus Arial 10 o 12.

Tinc un zoo dins ca meva

2008-08-09T17:21:00.000+02:00

He somiat que tenia animalons en gàbies i no els podia alimentar. El gat d’angora feia dies que no menjava res i no parava de mirar-me. La zebra feia deu centímetres de llarg i estava de costat, com els cavalls dels clics quan es tomben, i gairebé no respirava. Al terra de la cuina hi havia quatre o cinc gàbies més, d’aquestes com de canari o de periquito, no gaire grosses. I jo obria la nevera i només hi havia pastanagues, quin remei. El conill feia festa major i els altres se les menjaven amb cara de fàstic.

El Guifré té onze anys i li he explicat això perquè he pensat que potser li faria gràcia lu de la zebra. Però ell diu que tot plegat té a veure amb el sentiment de responsabilitat i amb que potser algú em demana alguna cosa que jo no li sé donar. Jolin.

Deliris amb anís

2008-08-08T11:40:00.003+02:00

Despertar-me pensant en la feina no entrava dins els càlculs d'una vida espontània. El llit on he dormit millor que mai té encara les teves traces als plecs dels llençols. Hi ha gent que no sabrà mai que el tacte d'un coixí és més important que qualsevol cop d'estat.

La primavera d'un dia que plou

2008-08-07T09:40:00.003+02:00

"-Quan estigui sola i se senti amenaçada, ha de demanar ajuda a la seva fada bona.
- Vostè -he dit jo.
- No, vostè mateixa, encarnada en allò en què m'ha convertit."

Necessito un paraigües.

L'aire de ca teva

2008-08-02T20:16:00.002+02:00

Del pit a la cuixa era un tobogan relliscós de suor i de vici. Primer al sofà, estesos, tendres però autistes, i de cop aquella onada calenta que els retorçava i els empenyia l’un contra l’altra, cap a l’inevitable. De la calma a l’huracà hi havia un pas petit, una línia discontínua, una frontera sempre invisible. Podia ser una llengua a la reraguarda d’un petó, podia ser un escot que es pronunciava sense pretendre-ho, podia ser una erecció intuïda –o potser imaginada- sota els pantalons curts. Fos com fos, de sobte oblidaven la xafogor, la migdiada, els somriures còmplices, per tornar-se animals àvids l’un de l’altre. Seriosos, obstinats, directes, amb l’únic objectiu d’esprémer-se fins a quedar exhausts. Es devoraven amb la fam esmolada mentre se’ls enganxava la roba a les cuixes i a l’esquena. El ventilador havia quedat ridícul i oblidat; els coixins, masegats a terra, i la llauna de cervesa es vessava a la tauleta sense molestar. Ells, aliens a qualsevol intromissió, massa ocupats per despullar-se, s’arrencaven mútuament el que encara duien posat per descobrir nous territoris on conquerir-se. S’escampaven la humitat per tots els racons i follaven enlloc de fer l’amor perquè era llavors quan sabien del cert que encara existien; quan el sentit de tot plegat era tan tangible, tan real, que l’absorbien tots i cadascun dels seus porus dilatats per la calor.

Jo què sabia

2008-07-28T10:40:00.002+02:00

Abans feia pancartes mida llençol d'IKEA negant la possibilitat de la felicitat en plural, i ara me les empasso mica en mica, pams de cotó a través de la gola, amb la recança de renunciar a un postulat però amb l'efecte i l'afecte d'aquesta anestèsia hormonal que m'amorteix el mal de coll.

Inventari

2008-07-26T13:31:00.004+02:00

Estic preparant el meu catàleg personal de veneracions diverses. L'indexaré per textures: 100% cotó per la comoditat, llana per abrigar molt mentre el temps no canvia, seda per la pell de gallina, rus de tovallola per les confiances quotidianes.

Sa virtut és prou elàstica

2008-07-24T16:49:00.006+02:00

Diu que tinc glamur perquè esmorzo un entrepà a peu dret. Deu ser cosa del paper de plata. Però només li caic bé si porto sabates planes. Mira-la ella.

Freqüències solars

2008-07-17T13:39:00.003+02:00

Si anem per l'autopista somriuré en arribar al peatge i trauré la targeta quan només calgui recollir el tiquet. Si anem de còctels enlloc d'orxates i nestís, demanaré un sex on the beach -que sigui doble, si us plau. Si torno a obrir els ulls i el mar que veig està a mil o dos mil quilòmetres de casa, sabré segur que ja no estic dormint.

Ficcions i realitats

2008-07-12T13:32:00.005+02:00

Camino per uns carrerons i només sé que sóc a Mallorca. Fa una nit xiclet que es preveu llarga, he begut i em segueixen tres anglesos que han begut més que jo. Camino perquè m'oblidin i en un carrer hi trobo una porteta petita, de la meva talla, i tinc aquella sensació tan onírica d'intuir que una cosa t'és coneguda, que serà segura, com quan jugues al parxís i t'acostes a "casa". La porta té una mena de trampeta, i passant la mà per dins puc obrir el baldó, perfecte. Ara sóc en una habitació fosca amb objectes a terra, no veig res però trobo un matalàs i una flassada i amb això ja en tinc prou. Dormo una mica i al cap d'una estona em desperten, és un noi que conec i em diu "sóc aquí", i resulta que és el meu nòvio però s'assembla al Pau Debon, aquí què putes passa? En fi, penso, no diguis res, i resulta que llavors ens fem nòvios de veritat, amb carinyu i tensió sexual i totes aquestes coses, i tenim una caseta Hansel i Gretel al mig de l'illa, per respirar aire salat i anar a veure els vaixells passar i no fotre ni brot la resta de les nostres vides. Ell diu que ha de tornar al poble i no sé què, però jo li dic que no es flipi, que què més vol, que és impossible tornar perquè més lluny d'allà mateix ja no existeix res més. I ell em mira i diu que vale, i per dinar mengem arròs. I ara podria passar una gavina i sortirien els crèdits.

Nenúfars

2008-07-08T18:14:00.005+02:00

Practico l'escriptura automàtica sobre les rajoles humides de la dutxa. És el millor suport en qüestió de velocitats. Allibero sense filtres les paraules que em neden pel cap i, amb la mateixa rapidesa, puc esborrar sense deixar rastre les que m'agradaria no haver vist mai cal·ligrafiades per no haver de reconèixer-les com a pròpies.

Ahir se'm va escapar un gràcies i, com si em pugués veure algú, immediatament vaig passar la mà per sobre el baf amb un gest ràpid. La meva cuirassa diu que agrair la tendresa sona servil i saturat de glucosa, però en el fons sé que les carícies fan el món més fàcil, per molts tippex que s'inventin.

He de seguir visquent

2008-06-27T04:06:00.004+02:00

Hi ha dies que tot tremola i els tòtems es tornen plastilina. Però llavors apareix Maslow i t'adones que tot està diagnosticat. De vegades m'agradaria poder ser feliç amb una feina nine to five, un parell de fills amb playstation i un apartament a la platja.

Precipitacions

2008-06-25T00:23:00.003+02:00

En els últims quatre dies he tocat el cel a 2.800 metres d'alçada, he trepitjat pols fins a l'extenuació i he begut conservant les perspectives.

Últimament he fet de les inquietuds la unitat de mesura de les vides alienes. La provisionalitat se m'ha instal·lat a sobre.

Dins el món que m'he inventat

2008-06-20T19:14:00.004+02:00

He vist a la tele una dona de Toronto que tenia un ós rentador al pati de casa. El backyard, que deia ella. Avui fa dia de cafè amb gel i podries ser aquí.

Hi va haver un dia que ens vèiem un cop o dos per setmana, sí, però truca'm aquest vespre. El més fotut no és que no me n'haguessin avisat abans, sinó que ja ho sabia i aquí estic, necessitant en excés.

Em sembla que aquest pont duré massa coses a l'esquena.
Resumint, tot són drogues: dependències i cafè.

Com un tel de ceba

2008-06-16T12:57:00.004+02:00

"Es va resignar al fet de ser essencialment una diletant".

Tambors de rentadora

2008-06-13T19:04:00.002+02:00

El botó que apreto es diu "crea" i per això tinc un blog, per sentir-me com Déu mentre racionalment em moc entre l'ateisme i l'agnosticisme. Tinc el cap tan ple de merda que m'explotarà i llavors sí que ja no hi haurà excuses per no netejar el menjador. Miro la tele com si fos el salvapantalles de l'ordinador i el plat del dinar encara és aquí sobre -cosa que trobo d’una impertinència absoluta-, només per recordar-me que fa hores que no sóc ningú. El cap em vessa de fems putrefactes i els ulls maldormits no s’han desinflat encara. Ja no sé què dic i m’he obsessionat per culpa d’una coma incòmoda que no sé si es quedarà aquí o serà executada impunement. A nivell intel•lectual [preciso] avui em sento tan prostituïda que estic pensant de fer-me asceta durant tot l’estiu al meu poble sense platja i desitjar fervorosament que donin pel cul la Santa Responsabilitat i la Beneïda Obstinació.

Tigreton

2008-06-13T18:48:00.002+02:00

La mare, resignada, gronxava el nen. I el nen cantava una cançó que m’ha traslladat als patis de les escoles dels noranta i pocs. Jo la feia desterrada per un delicte d’incorrecció política.

"Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a la sartén..."

Tètrics, els gronxadors de colors.

Patxanga

2008-06-09T18:21:00.005+02:00

De vegades em dissimulo. Amb maquillatge i vi, em feminitzo i m'alcoholitzo i esbandeixo els meus temors de tornar-me invisible. És allò d'ensenyar la cuixa i amagar el criteri com a pur divertimento, assaig i error, tu-encara-no-ho-saps- però-avui-no-follaràs. Quina mandra, haver d'assegurar-se el tacte d'una pell amb un parell de gots i una conversa difusa! El nostre secret nocturn és l'equilibri: les que són un pèl més guapes ja no deuen ser simpàtiques.

Cel ras

2008-06-03T19:21:00.002+02:00

El món que digui el que vulgui, però està clar que ahir no era dilluns.

Mentre dormia a la platja vaig somiar amb la ciutat. I avui que torno a la rutina, arrufo el nas per notar la pell torrada i perpetuar-me en pretèrit imperfet.

Recuperar l'oasi malgrat la pluja.

On venen dimarts de postal?

Desvinculat

2008-05-29T13:20:00.004+02:00

Si dimiteixo de mi

em podré refugiar en tu?

Sa corba i s'anestèsia

2008-05-25T22:36:00.010+02:00

Quan es fa de dia i el que compta no és l'hora ni la llum, sinó la resistència. Tota filosofia és dogma i tothom parla i vol un taxi. Encara porto el got a la mà i no, no tinc una relació tan oberta com perquè hi càpiguen personatges com tu. Ara anirem a esmorzar i ens decebrem perquè tot està tancat i els aparadors només veuen el que queda de nosaltres.

Noctàmbules amb experiència temporalment derrotades (referències a petició).

També som dijous

2008-05-22T20:17:00.003+02:00

Els jubilats curts de vista llegeixen el diari i les adolescents escotades fan veure que estudien química. Jo em camuflo per posar-me al dia i buscar contes d'amagat, i passa allò que passa, que com menys temps tinc més llibres m'emportaria.

He llegit un escultor d'estar per casa que diu que els missatges de mòbil són més poètics que els mails, perquè el significat del què hi diem està més condensat. Com un telegrama comparat amb una carta, vaja. Jo, què vols que et digui, així a salto de mata em sembla que és més qüestió de remitents i de destinataris que no de format.

Previsions males de calcular

2008-05-18T23:57:00.002+02:00

Abans era abans, i era jo jo jo jo jo jo jo. Ah, i un camel.

I ara és jo jo jo però i tu? i tu i jo? i jo i tu? I ja ni fumo.

Merda de papers mullats!

Breu

2008-05-13T19:08:00.002+02:00

Jo sec i prou. No hi ha res de nou, al pis. I res no es mou.

A baix sí. Quan ja no plou hi ha sons, i fum, i gent. A les cinc surt un nen. El gran ja hi és, “té la mà”, i se’n van. El nen riu, el gran es fa el sord. I les veus ja són lluny.

Surt el sol. El veig i el vull. Ni a la pell ni als ulls, tan sols a dins. Quan el meu cap és un bac tan gran com un sot, no faig res, i a tots els draps hi veig sécs.

Jo sóc com sóc. I a cops no hi sóc del tot, per més que vull.

De vegades me passa

2008-05-12T21:52:00.004+02:00

Tinc ressaca de llit compartit. Tant me fan les escales velles si porten a pisos de colors. Els lladres es revendran la ràdio i A Rússia acabarà en una cuneta.

Els dies són adverbis i noms propis. La resta és pols.

Capses de retoladors

2008-05-09T13:56:00.007+02:00

Potser sí que tinc un problema. Per si no en tinc prou amb un fotolog, un fotolog compartit, un blog i una creperia virtual, ara tinc ganes de compartir un wordpress així una mica pro.

Mentrestant, per mi fal·làcia sempre sonarà a fel·lació.

"Ments perverses com la teva és el que necessita el món de la web 2.0"

Sol d'agost

2008-05-05T21:00:00.002+02:00

Blanes serà el primer bany de mar i un vespre a la sorra.

i-friends

Em sé tots els racons d'aquesta habitació

2008-05-04T21:00:00.003+02:00

El meu potencial s'esvaeix amb els dies fàcils.

M'estic fent massa gran per ser una diva, o millor dit per semblar-ho.

De pols estel·lar

2008-05-03T14:03:00.005+02:00

Posa-hi per dir algo un restaurant.

Sobretot, el mar a la taula del costat
i unes cloïsses
divines
per posar un exemple
I el vi
amb la fluïdesa que a poc a poc tot ho conquereix.

Ja només queda una platja d'estrelles,
un veler per envejar, o psè
i tonteries i bombolles de cava sense copes

i coets!

que són focs artificials.

[Si vols juguem a fer fàstic de com ens estimem i lu bé que ens ho passem i quins amics que tenim i vam robar un vespre d’una pel•lícula i s'ha d'escriure sobre això. Dius que sóc molt guai i jo crec que en alguns moments ho puc aconseguir.]

Fa calor

2008-04-28T00:17:00.003+02:00

Despertar-se i llevar-se són avui més diferents que mai. Dos verbs separats per 120 minuts de bàlsam.

S'acaben els diumenges sense migdiada i comencen les marques del sol a l'esquena.

A través d'un parabrisa

2008-04-24T13:46:00.006+02:00

Ara em sap greu no tenir el misteri de l'amor a mà. Vaig demanar a la llibreria que me l'emboliquessin, que noeslomismo però també fa gràcia. El capítol que et vaig passar no és dels més bons. Encara que faci veure que passo de tot, tot no es pot tenir.
Zero ganes de treballar. Fes-me un warning siusplau.

trituro mails de sant jordi mentre em moro de son

Declar que no tinc voluntat

2008-04-21T10:29:00.004+02:00

Sé fer pessigolles, plantar una tenda, escriure una pàgina sense cap adverbi acabat en -ment, fer espaguetis a la carbonara, inventar-me paraules, enviar mails amb pinta de seriosos, fer ocells de paper, jugar a cavall fort.

Ho posaré al currículum.

O desistiré i aniré a gastar-me el meu sou ínfim en alguna cosa que es pugui tocar.

Punt i principi

2008-04-17T11:52:00.003+02:00

La Barcelona d'abril i de barriada és el màxim melting pot a què puc aspirar ara mateix. A la Rambla Catalunya una coca-cola val 2,60 i als emprovadors de les grans cadenes hi fa massa calor. Perquè ens vinguin ganes de comprar samarretes de tirants, suposo.
Al tren renego per dins de la tirania del consum. I un cop a casa (a la ciutat que encara em costa respondre quan em pregunten on visc, però que ara sí que ja deu ser una mica meva), acabo canviant la intenció de compra d'un tros de roba de l'apartat de bàsics per la compra d'un llibre de butxaca, que suposo que a nivell de categoria de producte vindria a ser el mateix.
Tenia ganes de xuclar i per això he triat Murakami. I m'enganxa però alhora em decep. Potser és això, que la Midori és molta Midori.
Tenia un vídeo per tu però pesa massa. Per molta banda ampla, els quilòmetres sempre imposen certes barreres. Per sort, alguna cosa encara ens impedeix de creure'ns del tot que podem ser a més d'un lloc alhora.

Ser el cinquanta per cent del feedback en la meva vida digital implica que t'expliqui els meus dimecres en públic. Deien les quilles d'institut a les portes dels lavabos que no te quiero por lo que eres, sino por lo que soy cuando estoy contigo. No vaig saber mai si això és bo o dolent.

I què anava a dir

2008-04-14T18:39:00.004+02:00

He llegit contes eròtics a adolescents i m'he llevat a les set per anar d'excursió.

Amb el sol com a única droga, he après una frase de manual:

"Et sé capaç d'exhaurir-me els orgasmes"

Tan ple de finals

2008-04-08T20:51:00.003+02:00

Tinc argelagues al coll
el cervell se m'infla
-però l'heli no s'enlaira-
i no sé per quin dels dos motius
avui no parlo

He deixat una feina
i encara tinc pendents un parell de divorcis

He dit que avui no parlo

Paper de vàter

2008-04-07T20:17:00.004+02:00

He vomitat i després he apretaaaaaaaaaat la fletxa d'esborrar. Ja està.

(La pantalla és una mentidera, tan neta. Com si tot ragés a la primera. Hauria de tornar a aprendre a fer bona lletra i a pensar bé abans de vessar tinta. Però la llibreta taronja ja s'ha fet antiga i no em serveix, o potser sóc jo qui s'ha fet vella i renega de les cròniques passades. També un dia deixaré de menjar figues de moro perquè, de tan madures, ja faran pudor. El que dèiem.)

Torna a fer fresca i la casa és massa gran i la tarda massa llarga. Per fer alguna cosa, reivindico els esborranys.

Manuals de geografia

2008-04-07T01:33:00.002+02:00

La solitud conreada és tan treballada i tan íntima que es defensa amb les muralles que calgui. Però un dia les respostes hormonals poden més que els ariets a l'hora de conquerir castells hermètics.

[això sí: una cosa és que et guanyin i l'altra, acceptar la derrota]

Deien que era sexe i prou.

Una verge primavera

2008-04-03T18:01:00.005+02:00

I el nòrdic fins al clatell. I tu vals per això i més, això sempre ho diem. I els berenars de cereals amb maduixes. I et posaré una tenda de campanya a casa meva perquè vinguis quan vulguis. I texans acabats de rentar. I és lo que tiene trobar-te a faltar una miqueta (bastant).

(Recopilació de meravelles quotidianes d'aquesta setmana, volum 1)

Viure és sobreviure

2008-03-31T20:40:00.007+02:00

Espio vides alienes i imagino muntanyes russes on sempre hi pugen altres.
Em vaig creure que serveixo per alguna cosa i amb aquesta convicció estic viva. I llavors s'acaba l'educació reglada i em trobo prostituïnt els minuts de joventut.

Aferrar-se a la primera antítesi de la inactivitat mai és recomanable,
sobretot quan encara em queden tants trossos de món per menjar-me.

No arribarem a sentir-nos vulgars
(seria el pitjor grau de la tortura autoadministrada,
i no ens podem permetre escatimar els orgasmes).

És tard i vol ploure.

I tard, per la finestra es fa fosc.
Algú ha dibuixat una antena en aquest blau de vespre.

Pirulins i piruletes

2008-03-27T17:21:00.014+01:00

La Roser aviat es farà un blog. La meva safata d'entrada se li està quedant petita. Avui m'ha fet dos regals.

(d'això en fan taps)

Marcos

"Diuen que Proust se n'anava al llit i es passava molt de temps pensant. Jo també em passo molt de temps pensant al llit. I penso, per exemple, que llegeixo massa. O penso, seguint el pensament anterior, que, quan era petit, hi havia, gràcies a Déu, coses que no entenia: a les cases abandonades, als cementiris d'elefants, als cervells dels metges. També en els accents de les paraules. També en el tipus d'estrofes. I és que, quan era petit, no tenia necessitat de pensar, tot era fàcil. La meva manera d'existir es dividia en dos: 1) les coses reals (els jocs, les matemàtiques, els fantasmes dels dibuixos animats), i 2) les coses que no entenia. I és per això que dic que quan era petit no tenia necessitat de pensar; perquè sabia que no entendria les coses que no entenia. No entenia, i en gaudia sense entendre. I les explicacions que donàvem a les coses que no enteníem eren més senzilles que les reals, o més complexes, però arbitràries sempre, i precàries també, i es podia donar una explicació a les cinc de la tarda i canviar-la a les nou, just abans d'anar a sopar i de dir a casa que havíem estat a casa d'en Miguel i que hi havia maduixes per postres a casa d'en Miguel i que no feien mala pinta, com volent dir que no havíem menjat maduixes des de l'estiu anterior.

Però vaig començar a llegir. Llegia tot el que la gent deia que s'havia de llegir. I se'm van començar a desfer les coses que no entenia. És a dir, que vaig començar a entendre les coses. I això em va fer malbé aquella seguretat que jo tenia (coses reals/coses que no entenia). Però tot i que em van explicar allò que no volia que m'expliquessin i que em van fer malbé aquella seguretat, no em van donar una seguretat nova. I això no pot ser, no hi ha dret.

Aleshores, no vaig tenir cap altre remei que començar a pensar. Però jo, si començo a pensar, de seguida m'angoixo. Penso, per exemple, en l'últim dia que estaré viu. I m'angoixo. Però m'angoixo com qualsevol que tingui tendència a angoixar-se i pensi en el mateix o en alguna cosa pitjor. Això no és nou. Però quan l'angoixa comença a clavar-me pessics a la nou del coll, ara se m'acut de pensar en en Lucas i la María, que pensen en el mateix i, tot i amb això, són simples i són tranquils. Diu la María que facin el favor de pintar una pantera rosa al seu taüt.

Però també podria ser que en Lucas i la María fossin farsants, i que per fora tot sigui tranquil·litat i per dins tot sigui una altra cosa. Però quan els he conegut una mica m'he anat adonant que no, que tot el que diuen en Lucas i la María ho diuen de debò, que tot el que fan ho fan de debò; també els mitjons que es posen a les vuit del matí se'ls posen de debò.

Per això sé que en l'últim dia que un està viu, hi ha la tranquil·litat. I per això penso en totes les coses que he de fer abans. I sé que les he de fer sense limitacions, millor que el millor, perquè pot ser que en l'últim dia que un està viu no hi hagi la tranquil·litat. Pot ser que l'últim dia que som vius viem un anunci de detergent a la televisió i això ens angoixi més que no una dalla o qualsevol altre símbol típic, perquè sabem que els anuncis de detergents seguiran i nosaltres no.

Malgrat tot, crec que llegeixo massa."

Unai Elorriaga, Un tramvia a SP

Diré que normal

2008-03-26T16:57:00.008+01:00

Em sento com una teleoperadora. Por "motivación" no me viene nada, lo siento. Però els auriculars* i el micro també serveixen per dir hola a l'altra punta del món. I llavors veig unes escales i un menjador de Juno.

*amb llantes de color taronja de sèrie, uau!

Parlant de Juno. Hug my flower with your eyes.

Ara Enero en la playa m'explota als timpans i penso que vull més vacances i més llits desfets.

M'encanta tenir (amb la sòcia) una etiqueta que es digui filmusical. Ara he buscat per aquí als altaveus (meus) i casi ploro amb el soitiiiiiiiis. Life goes easy on me, això és veritat, però com bé diu, només most of the time (de vegades també em dilueixo).

A tu et fa vergonya fer petons? Perquè a mi sí.

I ara que ho penso, de vegades I can't take my eyes off you. Ni de tu tampoc.

Combustible irascible

2008-03-24T16:57:00.004+01:00

Deu ser que és dia de punt i a part.

Sempre maquillo la depressió dominical amb la sort o la desgràcia d'haver d'anar a treballar. La llarga agonia de la sobretaula fins a l'havent sopat transcorre amb menys dramatisme amb uns quants talls de veu. És dur el moment abans, però un cop hi ets, interiorment agraeixes no haver d'avorrir cada setmana una tarda de diumenge. Després, justificant-me amb la necessitat d'una recompensa, d'una última pausa pre-rutina, un cine o un entrepà a última hora endarrereixen al màxim el dilluns.

Però avui no. Avui la depressió del diumenge es multiplica per tots i cadascun d'aquests dies atípics que han arribat en processó de pecats i perversions.
Quan anàvem a cole començava el tercer trimestre. Però aquest any només hem encetat una primavera plujosa i un nou cicle de ressaques encadenades.

Terrestres com el fang

2008-03-19T13:30:00.002+01:00

M'allibero dels rellotges, els matalassos, el xampú. I de cop ja no sóc jo i prou, sinó jo i quaranta veus cridaneres.

Cares de son, camins de pols.
Prescindim de la lona i les cremalleres i dormim sota les estrelles.
Les personetes en construcció s'amaguen la por per fer-se els herois. Emocionats, temeraris, contents.
L'endemà ens agraeixen que els haguem empès a travessar-se les pors.
I això és una dosi extra, un dos per un de moral i de sentit per a una modesta vida idealista feta de petits incentius.

Quan el sol et llepa la cara durant dies, tot es torna més senzill.

Ses plantes signifiquen

2008-03-15T00:43:00.002+01:00

M'encanta cuidar i fer créixer petites parcel·les intransferibles. Es dibuixen amb retoladors de colors.

I he saltat perquè he volgut i m'he tirat de cap a la piscina d'això que no té nom, però existeix.

Hi ha paraules dites i paraules mirades. Les millors són les segones, si se't claven rotundes a la cara.

Hauria de dormir.

Un dia de sucre i de son

2008-03-12T22:33:00.006+01:00

Els terrats al sol són el més brillant dels meus últims dies.
Mentrestant, encara crec en les tendes de campanya i les carmanyoles com a mètode educatiu.
Els vespres llargs però profitosos, i les tardes dolces.
I malgrat tot, treballo.

Tantes baixes en el meu sofà

2008-03-05T16:23:00.005+01:00

Tenir un motiu de pes per llevar-se cada dia abans de les nou és, segons com t'ho miris, un privilegi. Tenir comunicacions amb l'altra banda de l'oceà també ho és. Si parlem de la meva vida, no m'agraden els capítols fluixos ni els anys de traspàs. Però a vegades els cinemes petits es converteixen en pauses necessàries, i llavors tot se me'n refot.

"Després de la classe d'alemany vam agafar un autobús fins a Shinjuku i vam anar a un bar que es deia DUG. El local era en un soterrani, al darrere de la llibreria Kinokuniya. Tots dos vam demanar un vodka amb tònica.
- Hi vinc de tant en tant -em va explicar la Midori-. Pots beure en ple dia sense que et facin sentir malament.
- ¿Ho fas sovint, això de beure a aquestes hores?
- A vegades -em va respondre mentre remenava els glaçons dins del got-. A vegades el món es torna tan insuportable que vinc aquí a beure vodka amb tònica.
- ¿El món se't torna insuportable?
- Només a vegades -va dir-. Tinc els meus problemes.
- ¿Per exemple?
- La família, el xicot, la regla irregular... Coses.
- ¿Demanem una altra copa?"

No vull prendre més aspirines

2008-02-27T01:30:00.003+01:00

Aquests dies em dedico a la companyia en simbiosi en dosis puntuals, a divagar pels revolts de l'autoanàlisi, a fingir davant del mirall que gaudeixo d'aquesta calma aparent i a inventar excuses difuses per no afrontar el futur.

Wa Yeah!

2008-02-22T13:52:00.007+01:00

Ja sabia que els hooligans de dalt de tot (prototip vint-i-tants amb texans i ulleres de pasta) acabarien aixecant-se. El que no m'imaginava eren les parelles cinquantones de la fila de davant aplaudint emocionats. I els dos nens que havien vingut amb el papa. I la iaia de primera fila que guardava els seients abans de començar, com si no es fiés de les entrades numerades. Però tothom estava dret.
Els de l'orquestra ja s'havien acomiadat, havien sortit a saludar, instruments en mà, i havien tornat a seure per oferir dos bisos preciosos. Pau Debon havia saltat, havia cridat, havia fet sonar amb passió les pilotetes de goma, ens havia donat les gràcies mil vegades, havia simulat dirigir l'orquestra i ens havia fet cantar a ple pulmó Alegria i Wa Yeah (llavors va ser quan el Manresa va aixecar els braços, extasiat). Però el públic continuava dret i aplaudint quan ja feia dues hores que havien començat, i ell ja no sabia què dir.

"Gràcies, Sant Cugat. Una monada."

Quan ja tinc un peu en terra

2008-02-21T23:59:00.000+01:00

Avui he constatat que un dia més o menys proper em convertiré sense saber-ho en una commuter d'hores puntes. No vull col·leccionar dies repetits, però la incertesa té caducitat.

Em plantejo quantes vides necessito ara mateix. Em sembla que com a mínim dues.

I una pròrroga per allargar aquest vespre.

I s'horabaixa

2008-02-13T16:56:00.004+01:00

Un cel brillant

2008-02-11T20:16:00.001+01:00

Proposo que viatjar sigui un verb reflexiu. Deu ser que avui és dia de pronoms.

Viatjar-se és una gran aventura. S'esfumen els corbs i perduren les olors.

Tramvies i bicicletes.

De ferro per tot

2008-02-04T20:47:00.000+01:00

Hi ha un esperit contradictori que, des de fa anys, ens balanceja entre l'autoexigència més intransigent, que no es conforma i ho vol tot i ara mateix, i el passotisme aparent que, despreocupats, arrosseguem en busca de la motivació. Això ara mateix ho aplicaria, amb el vostre permís, al 90% dels meus amics, començant per mi mateixa.

"Perdem el temps, però no tant com ens pensem". Nona dixit.

Quan fas un canvi de software

2008-02-01T09:59:00.000+01:00

La rutina ens organitza les hores i les prioritats mentre ens aniquila, discreta, la creativitat i les primaveres.

I sense primaveres, els refredats són psicosomàtics.

constipat: m. [LC] [MD] Refredat en què les cavitats nasals són obstruïdes per abundants mucositats.

(ecs!)

Menys benzina, menys ordinador, menys faig tard, menys menjar de tupper.

Tots els mecanismes

2008-01-30T23:25:00.000+01:00

Avui se'm rebel·len els llençols estesos, els pàrquings, les amanides.
Tot em costa i m'exaspera.
I diria que les petites obstinacions quotidianes vénen de dins. Com el pus d'un gra, com els símptomes premenstruals, com les sensacions que s'escapen de la raó igual que l'aigua s'escola per la pica.
Tard o d'hora tot acaba sortint a l'exterior.

Diria que els teus llavis són hiverns

2008-01-29T23:49:00.003+01:00

Si fes un testament en vida, els matins assolellats de diumenge serien per qui me'ls ha sabut omplir millor. Per donar-me anticiclons en ple hivern sense demanar res a canvi.

A la millor analista de la quotidianitat, li deixaria les bones pensades i les frases lapidàries, en veu alta o a raig de teclat.

And so it is.

Els següents trenta mil dematins

2008-01-23T21:21:00.000+01:00

No sé on ho vaig llegir, però va ser a principis d'agost. I no puc evitar associar aquesta frase a les tardes andorranes de lectura al sofà i de sol a la terrassa.

"La mentida més gran que mai s'ha explicat sobre l'amor és que t'allibera".

Vull creure que no és així en tots els casos, perquè l'amor de la inèrcia monòtona i la dependència buida no m'agrada. Contra això, suposo que el primer pas és decidir que l'amor pot ser alguna cosa més que una feblesa dual reservada a imbècils i romàntics. I el segon, assumir que la única versió vàlida d'aquesta transformació hormonal és una que ens faci més grans i més lliures. Dic jo.

Les semblances i diferències entre l’amor i l’amistat serien un altre capítol. Extens.