Fa calor

Despertar-se i llevar-se són avui més diferents que mai. Dos verbs separats per 120 minuts de bàlsam.

S'acaben els diumenges sense migdiada i comencen les marques del sol a l'esquena.

A través d'un parabrisa

Ara em sap greu no tenir el misteri de l'amor a mà. Vaig demanar a la llibreria que me l'emboliquessin, que noeslomismo però també fa gràcia. El capítol que et vaig passar no és dels més bons. Encara que faci veure que passo de tot, tot no es pot tenir.
Zero ganes de treballar. Fes-me un warning siusplau.







trituro mails de sant jordi mentre em moro de son

Declar que no tinc voluntat

Sé fer pessigolles, plantar una tenda, escriure una pàgina sense cap adverbi acabat en -ment, fer espaguetis a la carbonara, inventar-me paraules, enviar mails amb pinta de seriosos, fer ocells de paper, jugar a cavall fort.



Ho posaré al currículum.









O desistiré i aniré a gastar-me el meu sou ínfim en alguna cosa que es pugui tocar.

Punt i principi

La Barcelona d'abril i de barriada és el màxim melting pot a què puc aspirar ara mateix. A la Rambla Catalunya una coca-cola val 2,60 i als emprovadors de les grans cadenes hi fa massa calor. Perquè ens vinguin ganes de comprar samarretes de tirants, suposo.
Al tren renego per dins de la tirania del consum. I un cop a casa (a la ciutat que encara em costa respondre quan em pregunten on visc, però que ara sí que ja deu ser una mica meva), acabo canviant la intenció de compra d'un tros de roba de l'apartat de bàsics per la compra d'un llibre de butxaca, que suposo que a nivell de categoria de producte vindria a ser el mateix.
Tenia ganes de xuclar i per això he triat Murakami. I m'enganxa però alhora em decep. Potser és això, que la Midori és molta Midori.
Tenia un vídeo per tu però pesa massa. Per molta banda ampla, els quilòmetres sempre imposen certes barreres. Per sort, alguna cosa encara ens impedeix de creure'ns del tot que podem ser a més d'un lloc alhora.


Ser el cinquanta per cent del feedback en la meva vida digital implica que t'expliqui els meus dimecres en públic. Deien les quilles d'institut a les portes dels lavabos que no te quiero por lo que eres, sino por lo que soy cuando estoy contigo. No vaig saber mai si això és bo o dolent.

I què anava a dir

He llegit contes eròtics a adolescents i m'he llevat a les set per anar d'excursió.

Amb el sol com a única droga, he après una frase de manual:

"Et sé capaç d'exhaurir-me els orgasmes"

Tan ple de finals

Tinc argelagues al coll
el cervell se m'infla
-però l'heli no s'enlaira-
i no sé per quin dels dos motius
avui no parlo

He deixat una feina
i encara tinc pendents un parell de divorcis






He dit que avui no parlo

Paper de vàter

He vomitat i després he apretaaaaaaaaaat la fletxa d'esborrar. Ja està.

(La pantalla és una mentidera, tan neta. Com si tot ragés a la primera. Hauria de tornar a aprendre a fer bona lletra i a pensar bé abans de vessar tinta. Però la llibreta taronja ja s'ha fet antiga i no em serveix, o potser sóc jo qui s'ha fet vella i renega de les cròniques passades. També un dia deixaré de menjar figues de moro perquè, de tan madures, ja faran pudor. El que dèiem.)

Torna a fer fresca i la casa és massa gran i la tarda massa llarga. Per fer alguna cosa, reivindico els esborranys.

Manuals de geografia

La solitud conreada és tan treballada i tan íntima que es defensa amb les muralles que calgui. Però un dia les respostes hormonals poden més que els ariets a l'hora de conquerir castells hermètics.




[això sí: una cosa és que et guanyin i l'altra, acceptar la derrota]






Deien que era sexe i prou.

Una verge primavera

I el nòrdic fins al clatell. I tu vals per això i més, això sempre ho diem. I els berenars de cereals amb maduixes. I et posaré una tenda de campanya a casa meva perquè vinguis quan vulguis. I texans acabats de rentar. I és lo que tiene trobar-te a faltar una miqueta (bastant).

(Recopilació de meravelles quotidianes d'aquesta setmana, volum 1)